Batec de Cultura

Bloc que no s'actualitza a diari

‘Mad Men’ o com fer poesia a la TV

mad-men

“Es recrea molt en l’estètica. I és massa lenta. No he passat dels tres primers capítols”. Convèncer algú poc receptiu perquè vegi Mad Men és impossible. Darrerament, m’he limitat a dir: “Si en els primers minuts el fum de la cigarreta de Don Draper no t’hipnotitza, no t’hi esforcis”. Ara bé, si heu vist la sèrie fins el seu desenllaç, podeu seguir llegint.

Definir el concepte de felicitat i concretar-lo a partir de pintallavis, gavardines i cotxes de luxe, entre d’altres objectes. Aquesta és la màgia de la publicitat i l’excusa perfecta per aportar reflexions gens banals: “Allò que tu anomenes ‘amor’ va ser inventat per gent com jo”, diu Don a la seva segona esposa, la Megan. Ell és tot un supervivent: un home sense família que va suplantar la identitat d’un altre per escapar d’una vida miserable i que, en la cúspide de la seva carrera, quan el coneixem, es troba turmentat ja que l’aparent trajectòria d’èxits tampoc el complau. I, malgrat tot, és el millor publicista de Madison Avenue; és més, el seu magnetisme transcendeix la pantalla i també sedueix l’espectador.

madmen-old-fashioned1

Font: Dr. Grub

L’American Way of Life, que ha definit no tan sols la vida nord-americana sinó, per extensió, l’estil de vida occidental, neix a la dècada dels ’60, l’època que Matthew Weiner retrata a Mad Men. Com a showrunner, és a dir, creador i productor de la sèrie, va desenvolupar una narrativa visual que alterna, en un equilibri perfecte, una vida ideal, plena de comoditats, i l’angoixa més crua, personificada principalment en Don Draper, inseparable dels seus Old Fashioned i de les seves cigarretes. La tremolor a les mans de la seva primera dona, la Betty, també és una senyal, així com la vestimenta de les diverses dones de la sèrie, que evolucionen, com és el cas de Peggy Olson. Ella ascendeix de poruga secretària a cosmopolita redactora creativa a Sterling Cooper Draper Pryce (SCDP), tot fent importants renúncies en el procés.

Fotograma del a setena temporada

Peggy Olson a la setena temporada

Els guions de la sèrie, que es compenetren a la perfecció amb allò que es mostra a la pantalla, són rotunds i gens recarregats. L’estil de Weiner, com ell mateix rebel·la en una entrevista que obre el la compilació d’assaigs publicada per Errata Naturae sobre la sèrie, és sintètic, proper al relat curt de John Cheever i Raymond Carver, grans retratistes dels anys que recrea Mad Men, així com a les imatges poètiques dels clàssics contemporanis, com ara T.S. Eliot. D’aquesta manera, Weiner aporta bellesa a la trajectòria de Don i Peggy, els dos personatges troncals de la sèrie. La seva aclimatació i posterior triomf en un territori hostil dominat en gran mesura per homes blancs, anglosaxons, protestants i, per extensió, adinerats, adquireixen una dimensió poètica sublim, que es manté al llarg de les set temporades.

En resum, podem afirmar sense dubtes que gràcies a Mad Men la televisió (encara) és cultura. Si en voleu saber més, podeu adreçar-vos a:

– VV.AA. (2015). Mad Men o la frágil belleza de los sueños en Madison Avenue. Errata Naturae

Art & Copy, documental imprescindible si us interessa el món de la publicitat.

– “Mad Men understood human behavior better than any other show on TV” – Vulture

Mar Armengol
Imatges de la sèrie: AMC

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: