Batec de Cultura

Bloc que no s'actualitza a diari

‘Desde Berlín. Tributo a Lou Reed’: un videoclip de 70 minuts

i_lr_014a

Caroline i Jim són dues ànimes vagabundes que s’enamoren als carrers de la dividida Berlín. Ell, enganxat a les drogues, i ella, esclava de les cantonades, es consumeixen en un bucle destructiu anunciat des del minut 0.

Avui s’ha acomiadat del Teatre Romea Desde Berlín. Tributo a Lou Reed, una obra de Juan Villoro, Juan Cavestany i Pau Miró dirigida per Andrés Lima, amb Nathalie Poza i Pablo Derqui com a entregats protagonistes. L’obra s’inspira en l’àlbum Berlin de Lou Reed, publicat el 1973, que constitueix el tercer treball en solitari del músic nord-americà. Amb aquesta marcada arrel, l’obra es nodreix tant de música en directe com de gravacions originals, a més de peces audiovisuals, per complementar l’actuació dels dos protagonistes. Però això no és suficient per justificar un muntatge teatral mancat de desenvolupament real.

Diferents llenguatges 

Els discursos auto-compassius de Jim i Caroline, els personatges d’aquesta obra, encallats totalment en el seu propi reducte d’addiccions, converteixen en un absolut cliché melodramàtic la seva relació. L’argument de Desde Berlin és tan previsible sobre l’escenari que em porta a pensar que les brillants actuacions dels dos protagonistes – remarcables malgrat la inconsistència de la trama – tal vegada s’haguessin lluït més en un short film musical que no pas en un plantejament teatral; en un terreny on la música mana, la sinuositat de la decadència no arriba al patetisme gratuït si la peça és prou bona precisament perquè té una estructura breu i concisa, però en el teatre una manca d’estructura base hi condueix irremeiablement. Fins i tot en el teatre musical les cançons són les acompanyants d’una introducció, un nus i un desenllaç.

Bases sòlides: la clau

En comparació amb Desde Berlin…, l’obra Dies de vi y roses, una modesta adaptació presentada dos anys enrere al Teatre del Raval, es menja amb patates aquest show, que tira d’un ganxo sucós, precisament per haver sabut construir amb coherència una veritable caiguda en picat en un tempo més dilatat propi del teatre, i no una espiral gratuïta de dramatisme.

Mar Armengol
Imatge: David Ruano per 'Desde Berlin. Tributo a Lou Reed'

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: