Batec de Cultura

Bloc que no s'actualitza a diari

‘The Kings of Summer’: a la recerca de l’espai propi

the-kings-of-summer

Adolescents emprenyats amb els seus pares decideixen fugir de casa per trobar un lloc allunyat de la “civilització” on poder ser ells mateixos. Sembla un argument prou recurrent, que darrerament ja va revisitar Wes Anderson a Moonrise Kingdom (2012), amb la seva peculiar estètica de conte i amb un parell de joves als qui encara els hi faltava fins i tot un bull per ser adolescents. De tota manera, a The Kings of Summer ens retrobem amb una narració a cops cínica i a cops emotiva que recorda a la brillant Stand by Me (Rob Reiner, 1986). Però, si bé a la pel·lícula protagonitzada per Wil Wheaton i River Phoenix, que es basa en el relat The Body d’Stephen King, la tètrica cerca d’un cadàver motiva l’evasió de quatre nois inadaptats però espavilats, aquí trobem tres nois que pràcticament són incapaços de caçar un conill al bosc: en Joe és un somniador amb tocs de neurosi a l’estil Woody Allen; en Patrick, un noi a qui el seu excés de paciència li genera urticària i en Biaggio, un peculiar individu a mig camí entre foll i geni.

Idealisme vs. Realitat 

L’eufòria per deixar enrere l’insuportable confort de la llar ens atrapa com ho fa amb els protagonistes de la pel·lícula: construïm amb ells, a ritme de videoclip, una casa al bosc, una revisió hipster d’una cabana dels Nens Perduts. Però la Natura no és el Paradís i en aquest bildungsroman cinematogràfic els tres amics han de fer front al fet que el seu flirteig amb la plena llibertat té un preu: descobrir-se a ells mateixos i acceptar que no en tenen ni idea, de sobreviure. En Joe i en Patrick, amics de tota la vida, temen convertir-se en uns éssers amargats i sobreprotectors – respectivament -, com els seus pares i, a mesura que avança el film, comprovem com el prisma deformat a través dels quals els joves observaven els defectes dels seus pares s’acaba convertint en un mirall. El detonant d’aquesta transformació és l’amor platònic d’en Joe, la Kelly; ella és la Yoko Ono que irromp al submarí groc dels tres joves i fa trontollar l’amistat d’en Joe i en Patric tot perseguint el segon.

Extreure el verí de la serp 

Tot s’acaba aquí? En una discussió anunciada per una noia? Realment pot una trivialitat acabar amb la utòpica recerca de la llibertat total de tres amics? És ben cert que totes aquestes preguntes haurien de quedar a l’aire. Però val a dir que, encara que hi hagi gent que es queixi d’spoilers, madurar després d’haver sobreviscut a una experiència difícil és una obvietat i no esgarra en absolut una pel·lícula que constitueix tota una oda a l’amistat – un argument que al meu parer s’hauria de tractar molt més al cinema – i a la llibertat. 100% recomabable.

Mar Armengol

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: