Batec de Cultura

Bloc que no s'actualitza a diari

Commemoracions a la ficció: ‘Cims Rúfols’

L’agenda literària de l’editorial Alba ens recorda a les seves interessants notes que un 20 de març del 1784 va morir Catherine Earnshaw, la protagonista de Cims Rúfols (publicada el 1847), a causa del patiment i la pena ocasionats pel seu amor impossible, en Heathcliff. De totes maneres, Cims Rúfols és molt més que una història d’amor… La trama planteja un conflicte fatal per part de Cathy que va més enllà de triar entre dos homes ja que tots dos representen estils de vida contraposats: per una banda, la convenient estabilitat que es reflecteix en l’insuls Edgar Linton i per l’altra, una sueprvivència gens confortable però apassionada, personalitzada en el voluble Heathcliff. A partir d’un triangle amorós, Emily Brontë, l’autora, va reflectir el classisme, la venjança i el destí tràgic dels qui es deixen endur per les emocions.

Catherine Earnshaw va morir per mal d'amors un 20 de març

Catherine Earnshaw, protagonista de la novel·la, va morir per mal d’amors un 20 de març

La manera d’explicar l’argument resulta a més transgressor: es desenvolupa a partir dels records de Nelly, la fidel majordoma a la finca que dóna nom a l’obra, qui, anys després dels tràgics fets, relata la història a un visitant desconegut, el pobre senyor Lockwood – a qui per poc li surt el cor per la boca quan creu haver vist l’anima en pena d’una jove, la Cathy, a través d’una finestra -. Des d’un perspectiva humil i sensata com la de Nelly, Emily Brontë es distancia dels privilegis i fa èmfasi en el classisme, cosa que li permet mostrar la imposició del pragmatisme davant de les emocions en el salvatge entorn de Yorkshire – aquests singulars i agrests paratges es poden visitar en la seva reserva natural, on s’han rodat diverses adaptacions cinematogràfiques de la novel·la -, que arriben a costar la vida als protagonistes.

De fet, arrel de la tendència constant d’actualitzar novel·les de Jane Austen, precisament l’escriptora Jo Baker va seguir l’exemple de Brontë i va decidir a donar veu a Les ombres de Longbourn (2013) als criats dels Bennet, que viuen de lluny la romàntica història, carregada d’orgull i prejudicis, entre Elizabeth i el senyor Darcy, tot i que ells pràcticament la ignoren.

Jane Austen, a diferència d'Emily Brontë, havia deixat muts els criats a les novel·les i l'autora Jo Baker en treu profit ara d'això

Jane Austen, a diferència de Brontë, havia deixat muts els criats a les novel·les i l’autora Jo Baker treu profit ara d’això

Cims Rúfols en canvi no ha requerit aquesta mena d’actualitzacions perquè d’entrada el seu plantejament, desenvolupat als primers anys del segle XIX, ja és revolucionari precisament per no caure en manierismes romàntics i oferir en una lectura externa dels fets gràcies a Nelly, que ens permet apreciar les llums i ombres d’uns personatges egoïstes i moralment qüestionables, que no juguen net en cap moment. De fet, Nelly s’implica en descobrir les intencions les seves intencions quan pregunta directament a Cathy, tot sabent que Heathcliff les escolta amagat a les ombres, per què ella “s’estima” en Linton; la resposta de Cathy, menyspreant Heathcliff en un principi però confessant massa tard que l’estima a ell, marca l’inici d’una batalla emocional, plena de ressentiment i venjances, que acaba amb tots dos. L’amor no s’idealitza com un motor vital en aquesta novel·la, ben al contrari: és víctima del realisme, que literàriament també s’estava imposant com a tendència en la ficció. Només més enllà de la vida, en un presumpte paradís eteri, Heathcliff i Cathy poden retrobar-se i viure el seu amor que, literalment, és impossible.

Laurence Olivier suavitza el caràcter de Heathcliff a la gran pantalla però Oberon entèn el caràcter capritxós i voluble de Cathy

Laurence Olivier suavitza la rauxa de Heathcliff a la gran pantalla però Oberon entèn el caràcter capritxós i manipulador de Cathy

La història d’amor i odi dels protagonistes de Cims Rúfols s’ha dut a la gran pantalla en diverses ocasions. Jo em permeto destacar la més antiga, protagonitzada el 1939 per Merle Oberon i Sir Laurence Olivier, on el caràcter capritxós de Cathy es destaca, adequadament, però ni de bon tros Olivier plasma el destructiu de Heathcliff, més aviat el redueix a un xai. D’altra banda, el brillant Ralph Fiennes va estar a l’alçada interpretativa del personatge el 1992, tot i que el seu aspecte no coïncidia gaire amb el què es dóna a la novel·la, ja que el descriu com un noi bru de mirada fosca. Juliette Binoche complementava el repartiment i també  clava el rol de Cathy. La darrera adaptació, realitzada per Andrea Arnold el 2011, fa que Yorkshire es manifesti, per fi, com un personatge més a la pel·lícula però en detriment de les actuacions principals, de Kaya Scodelario i James Howson, que són absolutament planes. Només els joves actors que donen vida als protagonistes quan són adolescents estan a l’alçada. En aquesta pel·lícula també cal remarcar una banda sonora que enalteix l’esperit novel·la, encapçalada per Mumford & Sons i el seu The Enemy.

La cineasta Andrea Arnold, a la frontera entre el cinema experimental, ens ofereix un paisatge de Yorkshire molt viu a la seva adaptació del clàssic de Brontë

La cineasta Andrea Arnold, a la cruïlla entre el cinema comercial i l’experimental, ens ofereix un paisatge de Yorkshire molt viu a la seva adaptació del clàssic de Brontë

Mar Armengol

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: