Batec de Cultura

Bloc que no s'actualitza a diari

Florence & The Machine: el romanticisme del segle XXI

Mar Armengol

Farà com tres anys vaig veure un videoclip que certament em va desconcertar força: una noia pèl-roja sobre una lluna de purpurina cantava amb una veu fora del comú, apassionada i amb rauxa, el seu single You’ve got the Love . Es tractava de la banda Florence & The Machine, com vaig saber quan es va acabar la peça audiovisual, i el primer que em va venir al cap va ser: “aquests van per lliure”. Després, vaig tenir la curiositat de comprovar a YouTube si les seves actuacions en directe eren tan bones com les enllaunades. I, personalment, em van encantar. Així va ser com em vaig veure totalment enlluernada per aquest grup britànic que actualment compta amb dos àlbums a les seves espatlles: Lungs (2009) i l’encara més brillant Ceremonials (2011).

Actuació de Florence & The Machine en directe el novembre del 2011 al Live Lounge Special de la BBC. Cançó: Only if for a night, de l’àlbum Ceremonials (2011). Canal de YouTube: ledaol

“Sento les coses molt intensament, raó per la qual la música ha de ser tan intensa”, comenta Florence Welch al seu lloc web, on també s’apunten algunes de les seves influències musicals, com els Rolling Stones, Nina Simone, Dusty Springfield o Tom Waits, entre d’altres. The Machine és l’extensió instrumental de la melòdica veu de Florence, que inclou membres com Rob Ackroyd a la guitarra, Chris Hayden a la batería, Isabella Summers al teclat i Tom Monger a la característica harpa. Temes de Lungs com Howl, Girl with one eye o Rabbit heart denoten un sentiment que es transmet magistralment, alternant la llum i les ombres en una veu plena de registres, així com succeeix amb el romàntic Only if for a night, que enceta Ceremonials, l’àlbum més rodó que he sentit en anys, per donar pas a la foscor de Seven Devils o al cinisme de Breaking Down.

L’estil a mig camí entre barroc i decadentista de Florence Welch té personalitat pròpia. Font: vogue.com

L’estil que defensa Welch va més enllà de la seva privilegiada veu i també es plasma en un vestuari que supera el boho chic per esdevenir en ocasions barroc i amb un tarannà decadentista decimonònic, molt escaient amb el seu rostre que tot sovint recorda al d’Elisabeth Siddal, la mussa del prerafaelita Dante Gabriel Rossetti. Els tatuatges són el toc grunge i trencador de la vestimenta de Florence, entre els quals destaca el seu que té forma de gàbia al dit anular.

El notable semblant entre Elisabeth Siddal, mussa prerafaelita, i Florence Welch. Font: florencewelchart.tumblr.com

Aquesta estètica característica s’ha reflectit també als seus videoclips, com el d’Spectrum (Say My Name), pertanyent a Ceremonials (2011), tota una oda al romanticisme, que va dirigir el fotògraf David LaChapelle, i que a més compta amb un brillant remix de Calvin Harris. L’estil de Florence va atraure el director Bazz Luhrmann, qui va proposar una col·laboració a la cantant per formar part de la banda sonora de la nova adaptació cinematogràfica d’El Gran Gatsby, ambientada als bojos vint, per a la qual Welch va composar Over the Love. Les cançons de Florence & The Machine també inspiren joves artistes, que li dediquen fanarts tan originals com els que apareixen compliats al tumblr Florence on Canvas.

Fanart inspirat en la cançó Rabbit Heart (a Lungs, 2009), fet per alliknowisme sota el títol “I must become the lion hearted girl”. Font: Florence on Canvas

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: