Batec de Cultura

Bloc que no s'actualitza a diari

Alguns rols femenins al cinema d’avui apunten maneres

Mar Armengol

Pel·lícules recents tan diferents com la saga de Los juegos del hambre, Frozen i Blue Jasmine tenen com a nexe comú que els seus protagonistes són personatges femenins. Katniss, Elsa i Anna i, fins i tot, Jasmine van més enllà dels tipificats rols passius per esdevenir personatges rodons i complexos. Tot encetant el personatge de Katniss a Los juegos del hambre, defensat per una de les joves actrius amb més personalitat del panorama nord-americà actual, Jennifer Lawrence, trobem una noia que tota sola ha de dur la càrrega, no només de salvar la seva vida, sinó de protegir els qui té a la vora, incloent mare, germana i dos pretendents, a més d’esdevenir, sense pretendre-ho, un símbol revolucionari contra l’opressió en la distopia que va construir l’autora Suzanne Collins a les pàgines d’una trilogia que ha triomfat com al cinema.

Els principals atributs de Katniss són un rotund caràcter, tan incissiu com les fletxes que dispara, i un sentit protector cap al seu company de lluita, Peeta; junts, trenquen els estereotips de noi-protector / noia-en-perill que estem acostumats a veure. En relació amb aquest tema, la revista femenista online Jezebel va publicar recentment una interessant peça sobre l’adquisició de rols històricament masculins per part de Katniss.

L’arc i la fletxa simbolitzen molt més que una habilitat; també un sistema supervivent per part de Katniss. Picture: wikipedia.org

D’altra banda, per Disney ha estat difícil entrar, en paràmetres socials, al segle XXI – massa princeses a la recerca d’un príncep van protagonitzar el segle anterior -, però poc a poc s’adapta. Després de Brave, amb un argument fluix però amb una princesa Mérida lluitadora i trencadora, arriba Frozen, una adaptació lliure de la tradicional La reina de les neus, on es presenten dues protagonistes femenines, les germanes Elsa i Anna, que han de salvar el seu regne i a més reafirmar-se com a dones independents.

La taciturna Elsa es veu confinada a la seva habitació durant la seva joventut perquè els seus poders congelants, que es poden descontrolar si ella es desestabilitza,  suposen un perill per a la seva germana Anna, així com per a la resta del seu entorn. Però la coronació i l’impetuós i ridícul enamorament d’Anna per un príncep de dubtoses intencions són massa per a Elsa, qui després d’instaurar l’etern hivern al seu regne fuig a les muntanyes per crear una emancipació gelada i aïllada. Anna aleshores emprèn el clàssic viatge de l’heroi per salvar la seva germana i en aquest punt totes dues prescindeixen d’herois masculins i “només” compten amb el comprensiu i valent Kristoff. Ni tan sols – atenció, spoiler! – el gest d’amor veritable eternament associat a un petó de “príncep” és necessari per trencar el malefici gelat d’Elsa, sinó que el sacrifici d’una germana per salvar l’altra també suposa un gest d’amor infinit.

Els prínceps queden en un segon i deslluït pla en una pel·lícula on els vincles fraternals i l’amistat superen tots els obstacles. Picture: nowhitenoise.com

En darrer lloc, Woody Allen i la seva brillant Blue Jasmine. Abans de tot, he de dir que els qui han proclamat el retorn del mestre en opinió meva el desmereixen, donat que no crec que mai hagués marxat; senzillament havia suavitzat el to dels seus darrers treballs – amb excepció de Match Point (2005) -. Blue Jasmine, però, és àcida i punyent en cada frase del seu guió; de suau, només té el títol. El film se centra en la caiguda en picat de Jeanette, o Jasmine com ella es vol fer anomenar, una dona qui hàbilment es va casar amb un milionari de dubtosa reputació, abandonant la seva carrera d’antropòloga, però que acaba havent de canviar Park Avenue per un humil barri de Sant Francisco amb la seva germana quan el miratge s’acaba. Una successió de flashbacks combinats subtilment amb el present reafirmen l’estat de constant histerisme d’una Cate Blanchett que es menja la pantalla i es mostra brillant, una vegada més –  per cert, no s’equivocava potser Allen amb el càsting en comptes de la trama a les seves anteriors pel·lícules? -.

No hi ha pietat amb Jasmine; tot li surt malament i els seus tics d’esnob de manual la fan semblar veritablement imbècil en determinades situacions. Però tampoc hi ha pietat amb cap dels personatges del film, ja siguin rics o humils, com succeeix amb la pobra germana de Jasmine, qui tampoc sembla poder viure sense un home desastrós al seu costat. Allen no dibuixa esperança però sí una punyent radiografia de la societat nord-americana – i per extensió Occidental -, on certes dones, ja siguin riques o pobres, han acceptat axiomàticament dur la corona d’espines en copmtes d’assumir la llibertat. Els deliris de Blanchett són una genial alerta cap a un necessari canvi.

Cate Blanchett es mostra brillant a la darrera pel·lícula de Woody Allen. Picture: revistaatticus.es

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: