Batec de Cultura

Bloc que no s'actualitza a diari

Audrey esmorza amb diamants a la gran pantalla i Marilyn… a la novel·la

Mar Armengol

A partir d’avui, els cinemes Verdi de Barcelona recuperen el clàssic Breakfast at Tiffany’s a les seves sales

Llegir Esmorzar al Tiffany’s, del gran Truman Capote, i veure l’adaptació que en va fer Blake Edwards per a la gran pantalla el 1961 són dues experiències totalment diferents. No només perquè parlem de lectura i visionat, en absolut; sinó perquè jo diria que quasi no tenen res a veure, tret del títol i dels noms dels personatges. Ho vaig comprovar quan tenia 14 anys i vaig veure per primera vegada Desayuno con Diamantes; em va emocionar molt! Per molts motius: la riallera Holly Golightly, a qui dóna vida una elegantíssima Audrey Hepburn, i la seva lluita contra un passat desafortunat; la banda sonora, increíble, que va ser guanyadora de dos Oscars, per cert… Tot s’embolcalla en una aura de glamour i tendresa ideals. Per tant vaig voler llegir la novel·la – no és el primer cop que faig el procediment a la inversa -. El cas és que no la vaig entendre; gairebé gens. De fet, crec que ni em va agradar.

Vuit anys després, però, amb prou feines passo dels primers vint minuts de metratge – perquè me’l sé de memòria -, i en canvi segueixo recordant passatges del llibre, segueixo reflexionant sobre ells… El perquè? És tendre però alhora cru; desconcertant i potser trist, molt més que no pas la pel·lícula, amb el seu clàssic happy ending. La Holly del paper diria que esdevé un personatge sòrdid, en qui no es pot confiar massa, però el seu personatge conté una gran veritat, comunicada amb un encert – que en la pel·lícula queda més desdibuixat a favor de l’amabilitat del setè art nord-americà -, la de la hipocresia i la dèria per aparentar de la mare de totes les societats del benestar, la novaiorquesa. Si l’adaptació hagués estat més fidel, la Holly de la novel·la podria haver estat rossa i amb els ulls blaus, és a dir, Marilyn Monroe, com en Truman volia, brillant però amb un component tràgic… En resum: deixeu-vos estar de Gossip Girl i mireu a través del periscopi dels mestres per infiltrar-vos a la Gran Avinguda, i no descarteu ni la pel·lícula ni la novel·la, perquè realment es complementen. Amb el temps he entès que una no pot viure, ara mateix, sense l’altra.

Font: Flick.com a través de Creative Commons search

Font: Flick.com a través de Creative Commons search

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: