Batec de Cultura

Bloc que no s'actualitza a diari

‘El Gran Gatsby’: un frenesí hipnòtic i tràgic que enamora

Mar Armengol

Potser perquè feia massa temps que esperava veure aquesta pel·lícula, temia que em decepcionés. Hi havia molt en joc: havia llegit la novel·la farà un parell d’anys i m’havia enamorat de la història i d’en Gatsby; Leonardo DiCaprio sempre compleix les expectatives que genera en els seus papers i Baz Luhrmann és el director de la meva pel·lícula preferida, Moulin Rouge… Així que quan abans d’ahir vaig anar per fi a veure El Gran Gatsby era conscient que podia sortir de la sala terriblement decebuda o absolutament emocionada. Afortunadament, el resultat es va decantar per la segona opció. I ara puc dir, després de mesos de cabòries, que aquesta és una adaptació perfecta de la novel·la perquè, més enllà de ser pràcticament una adaptació fidel de l’obra d’Scott Fitzgerald, és una mostra més que Baz Luhrmann és el director de l’excés, la passió i el frenesí hipnòtic que ja em va enamorar quan va retratar el París de la Belle Époque i ara ho ha tornat a fer amb el Nova York dels bojos anys vint.

Argumentalment, la pel·lícula en sí és el flashback de Nick Carraway (Tobey Maguire), el narrador de la història, un noi sensible però amb ànima de secundari, o d’esponja, qui, amb el seu esperit de voyeur ens relata la tràgica història d’amor entre el misteriós Jay Gatsby, interpretat visceralment per un irresistible Leonardo DiCaprio, i la “niña bien” Daisy Buchanan, a qui dóna vida la melancòlica Carey Mulligan. Rere l’ostentositat i l’opulència del palau d’en Gatsby, el rei de les festes de Long Island, s’amaga l’esperit de superació d’un home que ho ha fet tot, absolutament tot, per retrobar-se amb el seu gran amor del passat, una dona que, si bé anys enrere era capaç de sentir quelcom, ara no és més que una nina frígida amb aires de victimisme. I si en una història de dos només lluita un, és impossible que funcioni. I menys si parlem d’una època que va ser tan atractiva – festes interminables, alcohol sense mesura, frenesí bursàtil… – com freda i individualista. Un home com en Gatsby, un boig romàntic en el millor dels sentits, es veu irremeiablement devorat per les circumstàncies que l’envolten i, sobretot, per la putrefacció dels valors humans de les persones a qui ell ha d’imitar per encaixar. Afortunadament, en Carraway és allà per donar testimoni dels fets.

Més enllà de la història, que atrapa per sí mateixa, Luhrmann ha aportat la seva firma personal, sobretot a l’inici del film, amb moviments de càmera impossibles, música anacrònica, festes desemesurades, una sobèrbia posada en escena i un vestuari digne d’endur-se tots els premis imaginables. L’únic punt crític – per no semblar massa “pilota” – és que la banda sonora l’encapçala una cantant que no és sant de la meva devoció, Lana Del Rey… Comptant també amb la magistral veu de Florence Welch, de Florence & The Machine, en la banda sonora, trobo que hagués estat millor que hagués estat ella qui conduís els moments més dramàtics del film… De totes maneres, Young & Beautiful és una cançó preciosa.

La cancó protagonista del film

Single Post Navigation

3 thoughts on “‘El Gran Gatsby’: un frenesí hipnòtic i tràgic que enamora

  1. Retroenllaç: Florence & The Machine: el romanticisme del segle XXI | Batec de Cultura

  2. Retroenllaç: Particular ‘TOP 5′ de pel·lícules vistes el 2013 | Batec de Cultura

  3. Retroenllaç: ‘The Wolf of Wall Street’: has de dur corbata a la jungla | Batec de Cultura

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: