Batec de Cultura

Bloc que no s'actualitza a diari

‘Les tres germanes’ tornen a la Sala Atrium

Mar Armengol

Ólia, Maixa i Irina Prózorova tornren a la Sala Atrium, desitjant que la propera parada sigui Moscou. No obstant, el destí no permetrà que els desitjos de les tres germanes es compleixin, però això ja ho sabem (au va, és tot un clàssic!). El més important és perquè no poden realitzar el seu somni. Entrem en terreny rus guiats pel dramaturg Jose Sanchis Sinisterra i el director Raimon Molins.

El joc dels fils

Quan comença l’obra, màgicament, les actrius Patricia Mendoza, Mireia Trias i Matilda Espluga queden connectades per fils invisibles, que s’estiren i s’escurcen segons la capritxosa i perturbada ment d’aquestes tres germanes però que, malauradament, no es trenquen en el moment adequat. Totes tres són incapaces de saltar al buit, fer les maletes i marxar per buscar-se la vida a Moscou. No és tan fàcil i més encara si es recolzen, per bé o per mal, les unes en les altres esperant l’excusa perfecta per fotre el camp a la mínima de canvi. La sort no somriu pas a l’Ólia, la Maixa i la Irina, però el viatge que no tenen ocasió de fer cap a Moscou el duen a terme juntes a la casa del seu difunt pare. Tot d’una, maduren, i deixen de glorificar un passat, que, en essència, no va ser ni de bon tros tan gloriós com el recorden.

Una visió propera d'un clàssic. Font: Sala Atrium

Una visió propera d’un clàssic. Font: Sala Atrium

La decadència no és tan divina

Txèkhov va escriure la història de les tres germanes més teatrals a principis del segle XX; al 1900, per ser exactes. L’alta societat russa estava entrant en declivi i la revolució industrial avançava implacable cap a terres soviètiques, augurant el final d’una societat anacrònica, acostumada al luxe injustificat. Però això no és excusa per obviar els temors d’aquestes persones que, encara que puguin semblar espectres per a un públic contemporani, esdevenen molt humanes confessant les seves pors i les seves esperances. Determinats autors – com un de casa, Josep Maria de Sagarra, amb la novel·la Vida Privada – s’han fet ressò d’aquesta mena d’apocal·lipsi sense espectaculars bandes sonores que només deixa un gran patiment en aquells que esperen retornar a un passat gloriós, o, com les noies dirien, a Moscou.

Sanchis Sinisterra i Molins capten la universalitat que transmet Txèkhov aportant una carismàtica aura de temps passats a l’obra que juga no obstant amb recursos contemporanis: en un determinat moment, Òlia recorda a Maixa que Txèkhov indica en el text de la peça que ella s’indigna, però que mai ha d’estar trista; un recurs metateatral que ens fa somriure enmig de tant drama.

Amb Les tres germanes, el teatre de pertit format demostra un cop més que pot fer grans obres.

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: