Batec de Cultura

Bloc que no s'actualitza a diari

‘Dies de vi i roses’: si beus, no volis

Ressenya de Mar Armengol

El Teatre del Raval va estrenar temporada ahir amb el drama Dies de vi i roses, una obra dirigida Lluís Burset basada en el guió original de J.P Miller adaptat per Owen McCafferty. Molts de vosaltres deveu recordar aquest títol per la coneguda adaptació del text de Miller que va dirigir Blake Edwards per a la gran pantalla el 1962, amb Jack Lemmon i Lee Remick com a protagonistes. Aquesta vegada, els actors Sílvia Escuder i Xavier Ripoll han tornat a pujar als escenaris – l’obra es va estrenar al passat Temporada Alta – per donar vida al Donal i la Mona, una parella que pateix fins a les darreres conseqüències la seva addicció a la beguda.

Font de la imatge: Teatre del Raval

Font de la imatge: Teatre del Raval

Es teló es lleva i veiem els dos personatges en l’auster escenari a través d’una peculiar i simbòlica reixa que acompanyarà el Donal i la Mona al llarg del seu viatge. Tot comença a l’aeroport de Belfast, on ambdós creuen els seus camins per casualitat, intentant trobar un futur millor a Londres. El dramaturg Owen McCafferty va decidir donar un gir al guió de J.P. Miller i situar l’acció d’aquest drama entre el convuls Belfast i l’efervescent Londres dels ’60, cosa que el director de la versió catalana, Lluís Burset, ha respectat. Així doncs, mai sabrem com haguessin estat les vides d’aquesta funcionària i d’aquest corredor d’apostes si no haguessin decidit prendre tantes copes plegats a la capital britànica. L’angoixa porta les persones per camins inescrutables, segons Kierkegaard i molts altres savis, però si els problemes més profunds queden sense resoldre’s, ni el viatge més insòlit podrà canviar els qui no saben afrontar la seva veritat.

A mesura que avança l’acció, l’alcohol, que tenia un paper anecdòtic i fins i tot simpàtic en els inicis de la història, esdevé el fosc personatge que posseeix la parella i la destrueix des de dins, com un germen, i fa que els seus somnis semblin una fantasmagoria. Però el que és real és que hi ha un nen pel mig, representat lacònicament sobre l’escenari en forma d’un osset de peluix, que pateix el resultat de tot plegat. Finalment, resta una pregunta per reflexionar: el problema era l’opressiu Belfast? O eren ells?

Podeu anar a veure “Dies de vi i roses” fins el 28 d’octubre al Teatre del Raval

Single Post Navigation

One thought on “‘Dies de vi i roses’: si beus, no volis

  1. Retroenllaç: ‘Desde Berlín. Tributo a Lou Reed’: un videoclip de 70 minuts | Batec de Cultura

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: