Batec de Cultura

Bloc que no s'actualitza a diari

Emma Stone o com demostrar que ho vals malgrat tot

Mar Armengol

Rumores y Mentiras

Sempre he obviat títols com Supersalidos (Greg Mottola, 2007) senzillament perquè trobo innecessari malgastar el temps mirant comèdies d’aquesta mena. No obstant, després d’haver vist unes quantes pel•lícules on apareix Emma Stone m’estic plantejant veure-la, només per comprovar que és possible que actrius que comencen – no tenen més remei – fent productes comercials siguin capaces de demostrar el seu talent per arribar a protagonitzar grans papers com el de l’Skeeter Phelan a Criadas y Señoras (Tate Taylor, 2011). I no ha calgut que hagi passat una eternitat: en poc més de quatre anys, Stone s’ha posicionat com una actriu versàtil davant la gran pantalla.

Com ja he comentat més amunt, no he vist Supersalidos, així que el primer cop que vaig veure Stone va ser a la “comèdia terrorífica teen” Bienvenidos a Zombieland (Ruben Fleischer, 2009), on interpretava a la “damisel•la rebel en perill”, amb el component inevitablement planer que això comporta. De manera que només a partir de Criadas y SeñorasThe Help en anglès – me la vaig prendre seriosament – i tot perquè abans havia jutjat malament Rumores y Mentiras (Will Gluck, 2011)–. The Help tracta sobre el problema del racisme a Mississippí i retrata per extensió la caòtica societat dels anys ’60 nord-americana, dividida entre els progressistes i els racistes. En aquest context, l’Skeeter (Stone) és una jove periodista que no està disposada a deixar que la crueltat amb què els blancs tracten els negres se segueixi perpetuant. Stone va dotar al seu personatge d’un component d’humiltat i força, essent aquest el pont entre la cruel veritat i les estrictes aparences.

Aquest estiu es va estrenar The amazing Spider-Man (Mark Webb, 2012) i, sincerament, després de la darrera entrega de la trilogia anterior amb Tobbey Maguire no les tenia totes per encarar de nou les aventures de l’home aràcnid. Però Andrew Garfield aporta una visió renovada i amb una gràcia d’Spider Man que el Peter Parker anterior no volia, o no podia, reflectir. La noia de la pel•lícula també va canviar: Emma Stone no va donar vida a la Mary Jane, esgotada per Kirsten Dunst, sinó que, en tractar-se d’una adaptació d’una sèrie diferent dels còmics, va interpretar la Gwen Stacy, una noia a qui no només se l’ha de salvar sinó que també és conscient del què passa al seu voltant. El paper de la MJ li hagués quedat petit, en resum.

Després de dues sorpreses positives i molt diferents – un drama indie i una superproducció aràcnida –, vaig decidir donar un vot de confiança a Rumores y Mentiras. I chapeau! És una comèdia juvenil sense ser-ho; Stone interpreta l’Olive, la típica jove marginal que vol canviar però tampoc és com la pesada Lindsay Lohan que tots recordem de Chicas malas (Mark Waters, 2004)… Perquè Stone és camaleònica – pot interpretar des de la típica adolescent d’institut fins a la periodista combativa – i a més dota les seves actuacions de caràcter, però sense artificis ni pretensions. Si ens podem començar a prendre més seriosament pel•lícules com Rumores y Mentiras o una adaptació d’Spider Man és perquè, sense cap mena de dubte, hi apareix ella. I Crazy, Stupid, Love (Glenn Ficarra, Joseph Requa, 2011)? Bé, acabo de deixar Stone pels núvols així que no tindré més remei de superar més prejudicis.

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: