Batec de Cultura

Bloc que no s'actualitza a diari

Els Quatre Gats d’Or

Mar Armengol

Patim una deliciosa síndrome, anomenada de “l’Edat d’Or”, que es manifesta quan entrem en aquest oasi de la veritable bohèmia barcelonina 

Entres als Quatre Gats esperant trobar-te amb els artistes Santiago Rusiñol i Ramon Casas fumant les seves pipes, com si el local tot d’una es pogués transformar en una màquina del temps. També imagines que podràs regatejar amb Picasso els preus de les obres de la seva primera exposició. Però no és veritat, així que sopes al restaurant – convertit en atracció turística indispensable –, intentant imbuir-te de l’aura de finals de segle, al so de la música en directe d’un hipotètic rebesnét d’Enric Granados. Després, segurament compraràs un dels souvenirs que es poden trobar a l’entrada del local: des de tassetes amb el dibuix dels ciclistes de Ramon Casas fins a llibretetes amb les solapes dels primers anuncis de Codorniu. Així hauràs viscut la teva experiència bohèmia®, amb record inclòs.

Mític quadre de Ramon Casas a l’entrada dels Quatre Gats. Font de la imatge: 4gats.com

Aquesta nostàlgia, anomenada síndrome de l’Edat d’Or, s’aguditza quan entrem als mausoleus de la bohèmia barcelonina, com els Quatre Gats. I no només passa amb els emblemes de la Ciutat Comtal: tot turista, quan viatja a ciutats com París, Londres o Barcelona, experimenta la pulsió daurada, alimentada durant anys per llibres, pel·lícules i cançons… El turista tendeix a cercar els escenaris dels seus ídols del passat, perquè vol viure una mica com ells. En Woody Allen ho va explicar molt bé fa poc a Midnight in Paris: el personatge de l’Owen Wilson s’enamora de la Ciutat de les Llums, que té la màgia de transportar-lo, literalment, als anys vint, on coneix Picasso, Dalí, Hemingway. En Woody només es limita a fer realitat a la gran pantalla els nostres evasius somnis nostàlgics.

Precisament en Pere Romeu, el fundador dels Quatre Gats, va prendre París com a referència per obrir el local barceloní, tot i que en aquest cas ell es va centrar en Le Chat Noir de la Belle Époque, on havia treballat: la taverna estava situada a Montmartre, el barri dels artistes, i segurament estava permanentment saturada de fum de tabac i xerrades fins a altes hores de la nit. Això volia Romeu a Barcelona i el 1897 va traduir Le Chat Noir al català i el va anomenar Els Quatre Gats. No obstant, no se’l pot anomenar ‘afrancesat’: els catalans havien recuperat la seva personalitat a finals del segle XIX gràcies a la Renaixença i els seus mecenes, els burgesos industrials. Però el bon gust s’havia d’expressar més enllà dels Jocs Florals i les màquines: l’opulència modernista havia d’embolcallar els artistes de finals de segle.

L’arquitecte Josep Puig i Cadafalch va ser l’encarregat de treure l’accent francès als Quatre Gats i catalanitzar-lo amb motius gòtics que prenen la forma d’arcs apuntats a la Casa Martí – l’edifici que allotja als seus baixos el restaurant -, en homenatge a les reminiscències d’un passat medieval gloriós per a la senyera. El modernisme català, impulsor de la natura artificiosa, refulgeix als Quatre Gats amb composicions florals estampades a les rajoles i amb les estilitzades columnes verdes de la sala gran, acabades amb bombetes de forma floral, com si es tractessin de plantes abonades amb ciment. Tot plegat constituïa l’escenari perfecte per a la intel·lectualitat bohèmia barcelonina de finals de segle.

“El modernisme català, impulsor de la natura artificiosa, refulgeix als Quatre Gats amb composicions florals estampades a les rajoles”. Font de la imatge: 4gats.com

“Les estilitzades columnes verdes de la sala gran, acabades amb bombetes de forma floral, com si es tractessin de plantes abonades amb ciment”. Font de la imatge: 4gats.com

Els Quatre Gats es va convertir en aquells anys en un oasi on es recolzaven les manifestacions artístiques de tota mena: des de les ombres xineses de Miquel Utrillo i Pere Romeu fins a vetllades musicals a càrrec d’Enric Granados i Isaac Albéniz, sense descuidar que el jove Pablo Picasso va realitzar la seva primera exposició a la sala gran del local. Barcelona era la inestable Rosa de Foc per a tothom, però els bohemis podien escapar a un paradís d’art. La història tendeix al reduccionisme, i els qui pateixen la síndrome de l’Edat d’Or no contemplen que potser, sortint del local, qualsevol anarquista revoltat els podria haver colat un tret entre les restes de whisky i pastís de poma que el seu estómac estigués digerint.

La història bohèmia del local, que van crear  “quatre gats” , o potser cinc, va durar  molt poc en realitat: de 1897 a 1903. Els negocis i les arts mai han casat gaire i sobre el paper Romeu no va saber quadrar els números. Però amb el tancament del local va néixer la llegenda. Les institucions que van recuperar després el local no ens interessen i, comptant el parèntesi de la guerra civil, el restaurant es va recuperar a partir dels anys ’70. I el negoci, que s’ha sabut explotar anys després gràcies al coneixement de la síndrome de l’Edat d’Or per part dels empresaris.

Ara podeu tornar a entrar als Quatre Gats pensant que vosaltres sou diferents, de pedra, i que no experimentareu la síndrome de l’Edat d’Or quan sentiu la música del piano i us atrapin les enfiladisses de ciment, subjectant-vos fort a la taula. Tampoc creieu que acabareu demanant per sopar el mateix que Picasso, però així serà. La diferència és que ara ja no hi haurà només quatre gats al local: estarà ple de ‘malalts’ com vosaltres, com jo mateixa, ho he d’admetre. “Jo no tinc la síndrome de l’Edat d’Or – diu un dels afectats –, només m’agrada apreciar l’arquitectura modernista; les interessants filigranes de ferro són sublims…”, mentre tracta d’amagar a la seva bossa, en va, L’auca del senyor Esteve.

Single Post Navigation

2 thoughts on “Els Quatre Gats d’Or

  1. emdicmaria on said:

    Mar, tens alguna altra proposta interessant de llibres o pel·lícules sobre el tema? Suposu que jo si que pateixo el síndrome de l’edat d’or, i de fet, de totes les edats passades on la cultura era un referent tant important en la vida d’alguns privilegiats.

    • Hola!

      Moltes gràcies pel teu interès!

      Pel que fa a la síndrome de l’Edat d’Or en literatura, es podria considerar que personatges tan cabdals com Don Quixot i Emma Bovary la patien; mentre que el primer volia retornar a l’època dels cavallers, la segona anhelava viure una història d’amor tan apassionada com la de les històries que llegia.
      Parlant de pel·lícules, qualsevol que tracti la temàtica dels viatges en el temps mostra aquesta fascinació pel passat que defineix la síndrome de l’Edat d’Or: “Kate y Leopold”, de tarannà romàntic, crea un pont entre l’actualitat i les darreries del segle XIX, i una altra d’acció i intriga, “Timeline”, barreja l’actualitat amb l’Edat Mitjana. També està “Pleasantville”, una comèdia de ciència-ficció, que trasllada els seus protagonistes a una sèrie en blanc i negre de la dècada dels ’50, i on es recrea d’una manera ben particular el desig de viure en un passat idíl·lic.

      Espero haver contestat a la teva pregunta i per suposat, no dubtis en preguntar de nou si et sorgeix cap atre dubte🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: