Batec de Cultura

Bloc que no s'actualitza a diari

Montse Alcoverro: “Volem rescatar la memòria de les dones i la seva aportació, que no estan escrites enlloc i que sembla que no hagin existit”

Entrevista de Mar Armengol

La història de la Guerra Civil ha donat escàs protagonisme a les dones de la rereguarda que van mantenir l’impuls vital a les ciutats mentre plovien bombes del cel. Barcelona va ser la primera ciutat on es va cometre un urbicidi, és a dir, un matança de població civil. Els dies 16, 17 i 18 de març del 1938 van ser especialment durs i molta gent els va passar en alguns del 1.400 refugis que hi havia a la ciutat. Un d’ells era el 307, on Montse Alcoverro, Itziar Castro, Carme Poll i Mamen Conte han acostat a través de Subterrànies, sobreviure entre bombes la història de les dones que van aportar la pulsió vital en un context astorat per la mort. Montse Alcoverro i Itziar Castro parlen en profunditat sobre l’obra, que s’ha representat aquest cap de setmana de manera extraordinària en motiu del Dia Internacional de la Dona:

– El projecte Subterrànies, sobreviure entre bombes és “teatre documental”, cosa que vol dir que hi ha tant historia com ficció. Com va sorgir la iniciativa de dur a terme aquest projecte?

Montse Alcoverro: En el Projecte Vaca, l’associació dones de les arts escèniques, funcionem per règim assembleari, així que els projectes es voten abans d’arrencar. Subterrànies va començar a desenvolupar-se el juliol de l’any passat i és una idea original d’Itziar Castro, actriu i cantant, i de Mamen Conte, que és historiadora i entre d’altres activitats fa de guia al Refugi 307. Després s’hi va sumar la Carme Poll i a continuació em van trucar. Vam representar l’obra per primera vegada durant el passat Novembre Vaca, una de les fites del Projecte Vaca.  

Vam fer un treball de creació que partia de zero: ens vam haver de documentar molt, cosa en què ens va ajudar la Mamen amb material fotogràfic, llibres… Vam fer una immersió per fer teatre documental: en l’obra cobrim el rescat de la memòria de la guerra; un tema de gènere, el de la dona en la rereguarda, i a més encetem una activitat teatral. Cadascuna va escriure el seu text i després el vam unir en conjunt per crear el fil de l’obra.

“En l’obra cobrim el rescat de la memòria de la guerra; un tema de gènere, el de la dona en la rereguarda, i a més encetem una activitat teatral”

No sabíem com reaccionaria el públic: hi ha una part d’introducció i context, també una altra d’audiovisuals, que és el patrimoni del moment històric, i després ve la part teatral, tot plegat amb música en directe al llarg del recorregut. El públic agafa molt bé tots els llenguatges i va agradar molt; de fet, vam prorrogar al desembre.

Les “subterrànies”: Carme Poll, Montse Alcoverro, Carolina Pereira, Mamen Conte i Itziar Castro. Fotografia de Mar Armengol

– Per tal de crear cada personatge, us vareu centrar en fonts històriques i testimonis concrets de l’època o vareu construir personatges icònics?

Itziar Castro: La primera idea era parlar de les quatre generacions de dones: àvies, mares, joves i nenes. Tres de nosaltres hi som a nivell físic i les àvies, els testimonis reals, participen a través del documental. Ens hem informat sobre moltes dones de tota la geografia, no només de Catalunya, i hem conegut algunes com l’Encarnació Martorell o la Josefina Turigas. Martorell va escriure Amb ulls de nena, un diari que s’havia mantingut en secret i que s’ha comparat al d’Anna Frank. Tot plegat molt real i la icona són les dones a la rereguarda en sí.

“Martorell va escriure Amb ulls de nena, un diari que s’havia mantingut en secret i que s’ha comparat al d’Anna Frank”

– Com a material de documentació, a més de les fonts reals, heu utilitzat algun llibre o pel·lícula?

Itziar Castro: El personatge de la nena era complicat i a mi em va ajudar molt el llibre Amb ulls de Nena, del que també van fer un documental a TV3. Per a mi va ser espectacular. També hi ha “Mujeres del ‘36”, el documental d’Ana Fernández. A més hem llegit tot de la guerra i hem anat a tot arreu.

Montse Alcoverro: Molta narrativa de la època, fotografies… A més en l’obra tot és original. Jo surto fent mitja i les agulles són de ferro de l’època. En el teatre documental no pots posar res que sigui fals.

– Totes les funcions han estat representades al Refugi 307. L’obra seria adaptable al teatre?

Itziar Castro: Podria però perdria la màgia. La idea va néixer arrel de la Mamen i les visites, va sorgir la liason, com la Montse diu. El Refugi 307 és un espai real, vivencial, i fa que la ficció sigui real. De fet la idea seria adaptable a qualsevol refugi o espai històric on han viscut barbàrie de la guerra, ja fos Guernica o Corbera d’Ebre, on no hi havia refugis però estan marcats pel fet. És memòria històrica. En teatre tot és adaptable però perdria l’essència.  

“El Refugi 307 és un espai real, vivencial, i fa que la ficció sigui real”

Montse Alcoverro: Jo penso que, en la línia de Vaca, anem fent coses a la italiana però el fet de recuperar espais de la ciutat l’enriqueix: la gent ho viu de manera diferent i  els espais amb aquestes obres apropen molt al ciutadà amb la seva història. Mai a la vida es podria fer una escenografia millor.

Refugi 307, al Carrer Nou de la  Rambla 169 (Poble-Sec). Fotografia de Mar Armengol

– Reescriuríeu cada text en funció de l’espai?

Montse Alcoverro: Ho voldríem portar a diferents pobles i adaptar els textos per a cadascun d’ells. En aquest cas estan adaptats als dies dels bombardejos més intensos que va patir Barcelona, del 16 al 18 de març del 1938. Si anem a Granollers, la Mamen ens ajudarà per a l’adaptació i a personalitzar els fets que van tenir lloc allà.

Itziar Castro: Cada espai tindrà una representació i una dramatúrgia, i a més cada poble té la seva idiosincràsia

Montse Alcoverro: D’altra banda estem obrint vies i treballant la versió en castellà per anar a Guernika, Madrid, Cartagena…

– Aquestes representacions ajuden a què aquests espais històrics es mantinguin?

Itziar Castro: Nosaltres en menys de dos mesos vam portar a 1.600 persones a aquest espai i pensant que en cada passi només caben 20, està bé. Només ho fèiem 3 dies a la setmana. Hi havia gent que no havia vingut mai i d’altra que va tornar per trobar-se amb una experiència diferent. Han vingut fins i tot instituts: una nena va venir amb els pares i després va anar amb la classe. Hi ha famílies que han vingut senceres. Les dones grans que ens van ajudar amb la documentació no havien estat mai en aquest refugi en concret i també van venir a veure’ns.

– L’espectacle té edat?

Itziar Castro: Si es tracta de nens molt petits no ho entendran.

Montse Alcoverro: Va venir una mare amb una nena de set anys, i jo creia que no ho entendria però la mare deia que alguna cosa pillen i que després a casa li expliquen la resta.

Itziar Castro: La Mamen fa parlar molt a la gent gran que ve, la fa interactuar a i així l’espectacle està viu sempre.

– Es fa al·lusió a la figura de l’home que combat a la guerra, però ell no hi és al representació. Us plantejaríeu incloure’l?

Montse Alcoverro: Filosòficament i ideològicament la proposta de Subterrànies és rescatar la memòria de les dones i donar veu. El refugi sostenia la vida a les ciutats i com diu la Carme Poll a l’obra: “ells són els herois del camp de batalla i nosaltres les heroïnes del plat a taula”. Aquesta història de les dones queda sempre oculta i des de Vaca no excloem ningú però en un procés de creació de base volem rescatar la memòria de les dones i la seva aportació, que no estan escrites enlloc i que sembla que no hagin existit. Els refugis els van construir els avis, els nens i les dones. La gran perversitat de la història és que no es diu que les dones es posen al capdavant per tirar la vida endavant, com sempre. Malgrat que després va haver-hi un retrocés amb el Franquisme i que pot tornar ara, amb temes com la llei de l’avortament…

“Ells són els herois del camp de batalla i nosaltres les heroïnes del plat a taula”

Exteriors del Refugi. Fotografia de Mar Armengol

Itziar Castro: S’ha parlat de les llibertàries que anaven al front però no de les dones de la rereguarda, que són les que rebien bombes i feien cua per tenir menjar, que era molt complicat. Volíem donar veu a aquestes dones. 

– Es pot considerar que l’obra és “feminista”?

Castro i Alcoverro: Sí.

Itziar Castro: La gent té mal entès el què és feminisme.

Montse Alcoverro: Doncs que s’informin… 

Itziar Castro: donem veu a les dones que no tenien la veu. És la definició.

– A Subterrànies es canvia l’òptica dramàtica per una de més vitalista, segons he llegit…?

Montse Alcoverro: El dramatisme està implícit, però ens agradava el cant a la vida, la capacitat de sobreviure i de buscar l’alegria en els petits detalls.

Itziar Castro: L’espai ja impressiona, l’època, el què diem… però no ens quedem en el drama, igual que les dones que ens han inspirat que tenen ara 80 anys i que van venir somrient a l’obra. Elles ens van agrair que recordéssim això. Tal i com deia la Josefina: “I aquí estic i a luchar”. Les han passat magres: la idea és que serà dramàtic però per damunt de tot hi ha l’esperança.

Esperem que Subterrànies pugui continuar més endavant! Moltes gràcies, Montse i Itziar!

Podeu consultar l’activitat de Subterrànies a la seva web i per a més infrormació també consultar el web de Projecte Vaca.

Teaser de Subterrànies. Font: Subterrànies.com

Single Post Navigation

One thought on “Montse Alcoverro: “Volem rescatar la memòria de les dones i la seva aportació, que no estan escrites enlloc i que sembla que no hagin existit”

  1. Retroenllaç: L’enemic a casa « Batec de Cultura

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: