Batec de Cultura

Bloc que no s'actualitza a diari

Ells no són “Mediocres”

Crònica de Mar Armengol

L’obra comença, tal i com ens indica un gran rètol projectat sobre l’escenari. Els cinc actors apareixen cantant una versió rock de la popular What a Wonderful World. Acte seguit, es presenten com a “Mediocres”, fills d’una generació sense referents, i sense capacitat per odiar ni molt menys per estimar. Coneixen els estereotips de la societat i els compleixen en gran mesura. Però “fem-ho difícil”, diu el personatge d’una de les actrius, Agnès Esquerra. I així comença l’espectacle.

Cinc personatges sobre un escenari aparentment minimalista interactuen amb una paret blanca composada per grans peces multifunció, a mode de tetris. Amb l’ajuda d’aquestes peces, parodien escenes que reflecteixen actituds i costums quotidians: van al psicòleg perquè són incapaços d’afrontar les petites vicissituds del dia a dia; s’entrenen al gimnàs per “fugir de l’estrès de la rutina”; no donen caritat als sense sostre, però en canvi s’apunten a una ONG quan veuen un anunci a la TV…

Gràcies a l’humor negre i el cinisme dels actors, tot el públic riu quan, per exemple, en una consulta improvisada l’actriu Empar Capilla diu “Gràcies per estimar-me, doctor”, mentre que Albert Mèlich li contesta “Per això em pagues”. Però no és un riure causat per una comèdia a seques; és un riure que assumeix la coneixença de les actituds que representen aquests cinc personatges, que conformen la personalitat d’un mateix individu.

L’obra avança i arribem a “la meitat de l’obra”, a la pàgina quinze del guió, com recorden els actors al públic. És el moment de l’homenatge als Monty Python. La parodia del món del consumisme i la publicitat es duu a terme amb l’exagerada elaboració de la maionesa marca “Mediocres”, que té un paper determinant en el desenllaç de l’obra…

Imatge per cortesia del Teatre Gaudí

El guió segueix i els cinc actors continuen amb la representació, que exigeix constant moviment: tant poden començar a cantar i ballar de cop i volta, com a muntar i desmuntar les grans peces de tetris per improvisar escenaris. Són capaços de realitzar tants efectes, que fins i tot duen a terme flashbacks i flashforwards – reculen lentament, imitant l’efecte de la càmera lenta televisiva, o avancen com si algú hagués pitjat el botó d’un comandament a distància –, per explicar diversos capítols de la vida de l’individu mediocre. Aquesta “persona” apareix en escena quan els cinc actors es treuen les seves americanes i el munten com un titella… un símbol de la mediocritat?

Recomanem especialment aquesta obra perquè té un batec que no deixa indiferent, perquè tan fa riure com ens duu a reflexionar de debò sobre l’actitud apàtica, indiferent i hipòcrita que s’ha apoderat de la nostra societat. A més, l’elaborat espectacle, en un escenari aparentment senzill, és possible gràcies a les bones i acurades interpretacions de: Carla Lindström, Andreu Matínez, Agnès Esquerra, Empar Capilla i Albert Mèlich.  

Podeu anar a veure Mediocres al Teatre Gaudí fins el 22 de febrer. 

Single Post Navigation

One thought on “Ells no són “Mediocres”

  1. La veritat és que el tema és molt interessant, crec que és una de les millors propostes actuals per anar al teatre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: