Batec de Cultura

Bloc que no s'actualitza a diari

“The Artist”…chapeau!

Sense 3D, sense súper estrelles, en blanc i negre i, fins i tot, sense parlar. No obstant, The Artist és una pel·lícula excel·lent, elegant, preciosa… no hi ha prou paraules per lloar-la com es mereix. El film, dirigit pel cineasta francès Michel Hazanavicius i protagonitzat per Jean Dujardin, Bérénice Bejo i John Goodman, és la vessant més alternativa i a l’hora reivindicativa davant el cinema actual, on els efectes especials han acabat per arraconar les bones interpretacions.

L’argument? The Artist narra la història de fama i posterior declivi de l’estrella del cinema mut del Hollywood dels anys vint, en George Valentin, a qui dóna vida Jean Dujardin. Quan el so arriba als estudis Kinograph i sedueix el públic, el cinema mut deixa de ser el gran espectacle i Valentin es ressisteix al canvi. Al contrari que ell, la desconeguda senyoreta Peppy Miller (Bérénice Bejo), a qui Valentin ha obert el pas cap a la fama, es converteix en una súper estrella. L’orgull de Valentin sumirà l’estrella en decadència en un espiral de desventures…

Per què és excepcional? The Artist s’allunya de la vessant del cinema més comercial amb estil i elegància. Les excel·lents interpretacions dels actors fan oblidar que les pel·lícules d’avui en dia han de comptar amb el so de la veu, fet que queda recolzat per una banda sonora extraordinària, al més pur estil de les millors pel·lícules clàssiques.

La pel·lícula també pica l’ullet a aquest cinema clàssic: l’escena dels esmorzars a la mansió del decadent matrimoni Valentin recorden a les del matrimoni Kane al film d’Orson Welles. De la mateixa manera, el declivi professional de Valentin queda il·lustrat poèticament amb un cartell que tothom trepitja al carrer en un dia de pluja. El recurs de transició de les portades de diari anunciant la meteòrica trajectòria de Peppy Miller també es fa present, però tot cliché a la pel·lícula es converteix en una mostra més de la seva aura d’elegància. A més, aquelles mirades de complicitat que tant es trobaven a faltar en el cinema, entre Dujardin i Bejo, no tenen res a envejar a les de Boggart i Bergman, a les Gable i Leigh, o a les de Peppard i Hepburn. Malgrat que Casablanca, Gone with the wind i Breakfast at Tiffany’s ja tinguessin so, els seus actors van heretar l’expressivitat del cinema mut.

Ahir i avui: La pel·lícula de Hazanavicius es pot interpretar com una reflexió sobre el possible final d’una era (la del cinema en 2D), així com la història de The Artist mostra el final de l’era del cinema mut i el pas al so. Tot i així, realment la carrera de Valentin arriba al seu final, com sí ho fa el cinema mut? Ho hem de donar tot per perdut? Caldrà que aneu a veure la pel·lícula per saber-ho.

Us recomanem anar a veure aquesta pel·lícula al cinema del Club Coliseum (Rambla de Catalunya, 23). L’aura clàssica i elegant del cinema encaixa perfectament amb la de la pel·lícula!

Single Post Navigation

One thought on ““The Artist”…chapeau!

  1. La vaig anar a veure i està força bé. Tot i que l’argument no sigui molt originall i ja s’hagin fet un munt de pel·lícules mudes, et fa passar una bona estona.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: