Batec de Cultura

Bloc que no s'actualitza a diari

Praga: memòria jueva (3/3)

DSC_0180

El turisme de cementiri no és el meu preferit. Però si parlem d’endinsar-nos a l’Antic cementiri de Josefov, el barri jueu de Praga, no ens limitem tan sols a l’admiració lapidària: parlem d’història viva, de tradició i de respecte per la memòria. L’Antic cementiri jueu és el monument més visitat de la capital txeca i el millor conservat de tot el continent (els seus origens daten del mitjans del segle XV), si bé els elevats nivells de polució amenaçen la seva conservació – Praga és la ciutat més contaminada d’Europa i Barcelona la segona, segons un informe de l’ONU del 2007 -. Com es pot aprendre a les sinagogues-museu que l’envolten, la làpida més antiga data del 1439 i pertany al poeta Avigdor Kara. Entre els personatges emblemàtics de la Praga jueva també destaquen l’escriptor Franz Kafka – enterrat al Cementiri Nou – i el poeta Rilke.

DSC_0198

Vitrall a la sinagoga Espanyola

La particularitat de l’Antic Cementiri, més enllà de la suma antiguitat, rau en què en un espai relativament reduït s’hi troben més de 12.000 làpides i encara més tombes, com a resultes de més de tres segles de cobrir de terra les tombes més velles. La Fraternitat Funerària Jueva va ser en gran part la responsable de conservar els epitafis i les llegendes de les làpides per tal que aquest overbooking post mortem no esborrés la memòria dels qui estaven (encara més) sota terra. Més enllà de la peculiar anècdota, quan ho contemples en primera persona perceps com la mort és entesa d’una manera menys individual i esdevé una responsabilitat col·lectiva.

DSC_0184

Tampoc podeu marxar de Josefov sense visitar almenys dues sinagogues, per a mi les més espectaculars: la Pinkas, que recull la memòria de les víctimes jueves de Bohèmia en mans dels nazis a trsavés dels seus noms a les parets, i l’Espanyola, una interessant mostra de floritura que recorda a Andalusia però totalment iconoclasta.

Text i fotos: Mar Armengol

Praga: Fent el camaleó (2/3)

DSC_0205

Músics urbans a Václavské náměstí, les Rambles txeques

Davant la saturació de guies de viatges, creuers i rutes organitzades, hi ha qui proclama que “una ciutat es descobreix perdent-s’hi”, una asseveració amb pros i contres. Què pensarien de Barcelona uns alemanys desorientats si en comptes de passejar pel Born només visitessin les noves Glòries abans de tornar cap a Baviera? S’endurien un tast a mitges de la ciutat. Com a barcelonina, els recomanaria fer cua per visitar la Sagrada Família i després perdre’s pels carrerons que condueixen cap a Santa Maria del Mar. Jo també intento fer això quan viatjo: fer el guiri en la justa mesura i el camaleó després.

Nerudova, una artèria de la vella Praga

Situat sobre Malá Strana, a la banda esquerra del riu Moldava, el carrer Nerudova, que es diu així en honor a l’escriptor del segle XIX Jan Neuruda, és emblemàtic a la ciutat: hi podem tastar plats tradicionals, com ara la sopa de patates servida en un pa de pagès, assaborir la cervesa Pilsner Urquell – l’Estrella Damm txeca, més amargant – i, de postres, fer un gelat d’absenta – per què no? –. També hi ha una botiga de Lomography, si us ve de gust fer el hipster una estona.

Neurodva es transforma en Pohořelec, on es troba el monestir d’Strahov, que val la pena visitar si us emocioneu amb les biblioteques d’estil Hogwarts. També és recomanable atansar-s’hi per contemplar les espectaculars vistes de la ciutat des del seu mirador: si no descuideu la reflex enlloc on viatgeu, aquesta serà la vostra panoràmica fetitxe, amb la cúpula de l’església barroca de San Nicolau (Chrám sv. Mikuláše), la més espectacular de Praga, al centre de la imatge. A més, a la capital txeca es passa de la tempesta de neu al sol en minuts així que podreu captar escenes espectaculars en un mateix dia.

DSC_0118

DSC_0126

Dues panoràmiques diferents en poques hores de diferència

Ecos de modernitat 

Els jardins de Petřín o Sant Llorenç són imprescindibles per pair tant els contundents plats de carn txecs com les visites als seus monuments, però no pas per alleujar la síndrome d’Stendhal que puguem estar patint. En una gran ciutat, gaudir d’una passejada amb bones vistes és clau, com succeeix al Tiergarten de Berlín o a Hyde Park, a Londres. En els jardins de Sant Llorenç es troba una imitació de la Torre Eiffel, cinc vegades més petita que l’original, però situada en un promontori prou elevat com per poder contemplar tota Praga i rodalies.

A continuació, si us dirigiu cap al sud en direcció al pont de Carles, topareu amb una zona d’embaixades pels voltants del carrer Lázeňská. Rere la de Malta, es troba un homenatge a la Pau que s’hi conserva des dels anys ’80: el mur de John Lennon, que va constituir una brisa d’aire fresc en un règim comunista i que va donar el tret de sortida a una dècada de canvis per al país, que aleshores era Txecoslovàquia. La Revolució de Vellut, que va derrocar el govern comunista, tindria lloc el 1989.

La passejada segueix cap a most Legií – el pont de les Legions -, en direcció sud. En aquesta zona, es pot prendre una de les millors xocolates calentes al Café Savoy, al carrer Vítězná, que rivalitza amb un altre café imprescindible a la ciutat: el Grand Café Orient, que data dels anys ’30 i és representatiu de l’estil arquitectònic cubista, un emblema de modernitat txeca. Als voltants del Savoy, hi ha botigues ben interessants, com la llibreria d’antiquari Antikvariát, on vaig descobrir l’obra d’un fotògraf txec molt rellevant del segle XX: Josef Sudek.

DSC_0091
El mur de John Lennon, rere l’embaixada de Malta, a prop del pont de Carles 
DSC_0115
Un té verd al Grand Café Orient, l’emblemàtic café cubista que podeu visitar en comptes del Museu Cubista – que està actualment en obres –
DSC_0143
La llibreria d’antiquari Antikvariát, on podreu trobar tota mena de revistes artístiques i llibres de col·leccionista 

Text i fotos: Mar Armengol

‘Érase una vez…’ Praga (1/3)

DSC_0023

Praga és una de les ciutats més turístiques d’Europa. Al contrari que Madrid, Paris o Berlin, però, la capital txeca no està de moda en el sentit estricte del terme, és a dir, no hi observes street style contagiós, ni cartells de musicals d’èxit o cafès que coolhunters es moren per incloure a la seva galeria de trofeus d’Instagram, en general. L’atractiu de Praga resideix en el poder de la seva heterogènia història i en com la pots aprendre com si llegissis un conte. És el cor d’Europa i no només sobre el mapa: aquesta ciutat recull el testimoni de la megalomania catòlica, el rebel esperit reformista, la reivindicació dels drets jueus, la ressaca del comunisme i les crides a la llibertat.

El senyor Prosaic va seduir la Poesia

En general, em fa molta mandra informar-me sobre una ciutat abans d’anar-hi, més enllà de marcar al mapa els punts d’interès que dicta el cànon del bon guiri (aka insípides guies de viatge). Espero que allò que vegi em cridi l’atenció i, in situ, o una mica més tard, m’informo. A Praga, la meva curiositat s’ha desvetllat i, després d’haver tornat, té insomni.

DSC_0014

Nostra Senyora del Týn

Aterres a Praga quan arribes a la plaça on es troba l’Ajuntament i el rellotge astrològic, Staroměstská radnice, en plena ciutat vella o Staré Město. La postal que hagis pogut observar abans del viatge cobra vida quan els dotze sants, cada hora en punt, desfilen a la senyal d’un simpàtic esquelet que evoca el savi memento mori. El simbolisme, com a tota la ciutat, és desbordant i en aquesta zona, el de les torres de Nostra Senyora del  Týn  és remarcable: la dreta és més ampla que l’esquerra, la més robusta representa Adam i la més esvelta, Eva. Qualsevol diria que van “alimentar” més una torre que l’altra – “týn” en txec vol dir “bescanvi” ja que els comerciants, temps era temps, guardaven el cereals i altres productes als patis del darrera de les esglésies abans de pagar els aranzels -.

Si sou dels qui teniu prou paciència com per seguir un guia turístic, que no és el meu cas, crec que us farien el pes els simpàtics nois de United World Tours, que ofereixen recorreguts pel Patrimoni de la UNESCO txec – el més gran inscrit en aquest registre – al preu que decideixis un cop l’hagis acabat, un estil molt segle XXI. Les rutes sempre comencen en aquesta plaça.

DSC_0049

Vistes de la catedral de San Guiu des del pont de Carles

This is Prague, bitch

Seguim cap l’emblemàtic pont de Carles (Karlúv most) i, per ensucrar una mica el camí, podem assaborir un trdelnik, una mena de croissant buit amb canyella que es desenrosca. Els de les paradetes fan goig però el primer que vaig tastar jo aquí estava cremat; recomano els del forn Krusta Remeslna Pekarna (Sadova, 335), deliciosos i pel mateix preu, 60 corones.

DSC_0021

Trdelnik, el tradicional dolç txec

El pont de Carles treu pit a la corrent del riu. Peter Parler, un arquitecte de 27 anys, el va dissenya així, tot fent una demostració de talent quan l’emperador Carles IV d’Alemanya i I de Bohèmia li va encarregar les obres del que esdevindria el pont més important de Praga – un work in progress que ha evolucionat al llarg dels segles –. Hi destaquen les estàtues ennegrides de caràcter religiós, sentinelles que en qualsevol moment començarien a ballar al ritme del jazz que toquen els músics urbans.

Més enllà de discursos plans d’àudio-guia, és fonamental entendre la rellevància d’aquest emperador en la història de Praga: tenia la intenció d’aportar-li la dosi exacta d’eternitat a la ciutat, a l’estil de Roma, i per aquest motiu va impulsar el desenvolupament de la Universitat Carolina i del conjunt gòtic més important de la ciutat, on destaca la catedral de San Guiu (Katedrála Svatého Víta). Com el pont, aquesta catedral també va estar segles under construction – la Sagrada Família té una companya en el camp de la procrastinació arquitectònica – i el seu estil gòtic es va enriquir – els puretes dirien ‘contaminar’ – fins el segle XIX.

A banda de vitralls espectaculars i voltes de canó que treuen el singlot, a la catedral trobem la capella de San Venceslau (‘Václav’ en txec), qui va ser monarca al segle X i que, segons diu la llegenda, aquí va ser assassinat pel seu germà. El tour per la Praga més tradicional es completa a Golden Lane, situat al mateix complex que la catedral, un entramat de casetes minúscules de colors, que recorden a les de Burano, on podem observar com vivien els habitants de la ciutat en diverses èpoques, des d’una sastressa del segle XV fins a una pitonissa del segle XIX o un historiador cinèfil de principis del segle XX. Resulta encantador a primer cop d’ull però atenció: no tenien calefacció ni cable de fibra òptica.

Text i fotos: Mar Armengol

El 2014 en 5 impressions (culturals)

Una pel·lícula: La Gran Belleza. Guanyadora de l’Oscar a la Millor Pel·lícula de parla no Anglesa enguany, aquest film italià és tota una oda a la bellesa que només les mirades més sensibles poden trobar a la Roma contemporània. L’actor de teatre Toni Servillo es posa a les ordres de Paolo Sorrentino tot formant un tàndem perfecte, millor que un DiCaprio-Scorsese o un Depp-Burton, per oferir una pel·lícula de llenguatge mordaç i imatges poètiques, carregada de crítica i esperança a parts iguals.

La_gran_belleza-661214956-large

Una cançó (i un videoclip): We Exist, d’Arcade Fire. El grup d’estadi contemporani per excel·lència, amb perdó de Coldplay o Muse, que va ser cartell del darrer Primavera Sound també, fa vibrar amb aquesta cançó lírica i ballable, tota una oda a la diversitat. Un atrevit Andrew Garfield canvia la pell d’Spiderman per posar-se en la d’un transsexual per protagonitzar el videoclip extraordinari d’aquesta cançó.

arcade_fire_we_web6

Un llibre: Romanticidi, de Carolina Cutolo. Una veu femenina gens convencional fa un relat, a lo Cinco horas con Mario però a la quasi inversa, tot atacant la hipocresia del seu voltant, que bé pot assimilar-se a la de qualsevol altra persona. Rere la seva acidesa, no obstant, es troba una incapacitat gairebé patològica per tenir empatia amb els altres

Un viatge: Berlin. Capital underground europea, Berlin (Est) sorprèn, especialment els barris de Kreuzberg i Mitte. Una passejada per les artístiques restes del Mur, enderrocat ara fa 25 anys, és imprescindible. Com també ho és fer una cervesa al Yaam Club o un capuccino al bar Beleg, un racó amagat a la vora del riu Spree. També és obligat prendre un brunch un diumenge a qualsevol dels locals de Mitte, per després perdre’s pel mercat de les puces del Mauerpark. A aquestes propostes se suma un ambient jove, espectacles al carrer malgrat el fred i un pulmó verd privilegiat, el Tiergarten, un racó per inspirar-se sense cap esforç.

IMG_1424

Una experiència cultural: Introducció a la Narrativa a l’Ateneu Barcelonès. L’escriptura creativa està contaminada, en la meva humil opinió, per una manca de rigor, si parlem d’un nivell bàsic, de principiant. Trobo que en molts tallers, no cal citar quins, es fa una crida a la creativitat per la creativitat sense un mètode definit. Aquest rigor, que trobava a faltar, es troba a l’Ateneu. Després d’aquest curs de 30h, que aporta una panoràmica d’eines per escriure millor, faré el de 90h, el de “Narrativa”. Cal afegir quelcom més?

Mar Armengol

L’angoixa de Jack l’Esbudellador

IMG_5753b-950x592

Res no és el que sembla. Cinc actors de veus potents i polifacètiques se submergeixen des del Teatre del Raval en les profunditats de Whitechapel, el barri més marginal de Londres a finals del segle XIX, per oferir-nos una revisió del misteri de Jack L’Esbudellador, “the Ripper”, l’assassí en sèrie que es va dedicar a caçar i esbudellar prostitutes però que mai va ser descobert, o això van fer creure els mitjans de l’època. Aquest dement (o dements, ja que el malnom podria haver estat emprat per més d’una persona) es burlava constantment de la policia, com demostren les seves cartes, l’únic testimoni d’una de les figures més tètriques de la modernitat.

L’obra planteja, a partir d’aquest cas particular, dos dilemes amb vigència avui en dia: els límits de la moral humana i, en un sentit més comercial, el tractament de la informació als mitjans. Entre les prostitutes i els forenses destaca la dubtosa figura de William Neil, un periodista àvid per vendre diaris i disposat a fer qualsevol cosa per aconseguir-ho, però davant la possible obvietat les màscares dels habitants de Whitechapel ens recorden que: “Res no és el què sembla”.  Tot es posa en qüestió en aquesta obra, amb un ritme àgil durant gairebé dues hores d’espectacle.

Amb veu pròpia

El Teatre del Raval ha configurat la seva personalitat amb el musical de petit format. Si en el seu moment La Vampira del Raval va resultar tot un èxit, L’Esbudellador de Whitechapel, que s’ha acomiadat avui dels escenaris després d’haver estat prorrogat, reafirma la trajectòria d’aquest espai alternatiu amb molta ambició. Properament podrem fer un viatge al passat del Raval amb el musical de La Monyos, l’esperpèntic personatge unit per sempre a La Rambla de les Flors.

El terror victorià, també a les sèries

És curiós observar el cercle que creen determinades tendències i que poden abastar tant el teatre de petit format com les sèries o pel·lícules de gran pressupost. La fornada de terror victorià – algun cop en ha abandonat? – ha revifat amb especial força arrel de la primera temporada de Penny Dreadful, un espectacular i macabre compendi de les històries de terror més emblemàtiques d’aquesta època, que inclouen tant la de Jack l’Esbudellador, basada en fets reals, com d’altres: el mite de Dràcula, el terrible experiment del doctor Frankenstein o la voluptuosa trajectòria de Dorian Gray. Tot un espectacle visual gens apte per a cors sensibles amb Eva Green i Josh Hartnett com a protagonistes.

'Penny Dreadful', el compendi en format sèrie de les històries de terror victorianes que presenta Showtime

‘Penny Dreadful’, el compendi en format sèrie de les històries de terror victorianes que presenta Showtime

Mar Armengol
Imatge: Marc Nogué per 'L'Esbudellador de Whitechapel'

Retrofuturisme a través dels automòvils

Model Type E de Jaguar

Model Type E de Jaguar

Sèries d’animació dels anys ’60 com Los Supersónicos (The Jetsons en l’original, de la factoria Hanna-Barbera) o pel·lícules com la segona entrega de Regreso al Futuro mostraven des de la perspectiva de la “seva” modernitat una visió del futur que ha arribat als nostres dies amb una personalitat única, a mig camí entre el vintage i el futurisme, que podríem anomenar “retrofuturisme”. Amb aquest esperit, l’artista francès Renaud Marion presenta a la galeria M.A.D., a Suïssa, Art Drive Project, una exposició fotogràfica on reinterpreta models clàssics de coches de luxe com Mercedes i Porsche, entre d’altres, com si forméssin part del decorat d’aquestes sèries que, fa més de 40 anys, mostraven un futur amb un estil contemporani. Podeu donar un cop d’ull online a aquesta sorprenent mostra a través de la web de la galeria.

Porsche 356

Porsche 356

Mercedes 300SL

Mercedes 300SL

Model Mercedes 190

Mercedes 190SL

Chevrolet El Camino

Chevrolet El Camino

Model Lincoln Continental

Lincoln Continental

Text: Mar Armengol
Fotos cortesia de: M.A.D. Gallery

Ara llegeixo… ‘La Abadía de Northanger’

Novela, sí. ¿Por qué no decirlo? No he de ser yo como esos escritores que tienen a gala el degradar con su censura un hecho al que ellos mismos contribuyen con sus escritos, uniéndose a sus enemigos para para vituperar este género de literatura, cubriendo de escarnio a las heroínas que su propia imaginación fabrica y calificando en sus mismas obras de sosas e insípidas las páginas que sus protagonistas hojean, según ellos, con evidente disgusto. Si las heroínas no se guardan unas a otras la merecida consideración, ¿cómo puede esperarse que otros les ofrezcan la debida estimación y aprecio? Por mi parte, no estoy dispuesta a restar a las mías lo uno ni lo otro. Dejemos a los revisteros literarios el criticar a su antojo un género que no titubean en calificar de insulso, y mantengámonos unidos los novelistas para defender lo mejor posible de nuestros intereses. Representamos a un grupo literario injusta y cruelmente denigrado, a pesar de ser el que mayores goces ha procurado siempre a la Humanidad. – La Abadia de NorthangerJane Austen, (1817).

La Abadía de Northanger és una paròdia de les novel·les gòtiques, que van causar furor especialment entre les dones lectores del segle XVIII i el màxim exponent de les quals va ser Los misterios de Udolfo, escrita per Anne Radcliffe. Si bé Jane Austen (1775-1817) es va fer cèlebre per retratar amb ironia la societat britànica de la seva època en obres com Orgullo y Prejucio o Sentido y Sensibilidad, en aquesta ocasió, a banda de dibuixar un marc social basat en les aparences, es presta a fer un exercici metaliterari per explorar la condició de la novel·la en una època en què es considerava un gènere menor, tot reivindicant la seva vàlua.

Mar Armengol

‘Big Bang Data’: l’exposició que resumeix el nostre present

Gunnar Knechtel Photography

¿Sabies que… l’any 2002, la documentació digitalitzada va superar per primera vegada l’analògica, o que allò que anomenem “núvol”, és a dir, l’univers digital que emmagatzema totes les nostres dades, en realitat està consumint uns nivells d’energia sense precedents? ¿Et sonava tal vegada que existeix un sistema de cablejat de fibra òptica que travessa el fons marí i que està controlat per empreses que, ara mateix, dominen la informació a escala mundial i la poden mercantilitzar com mai s’havia fet abans…?

Aquesta i moltes altres informacions sorprenents que ens ajuden a identificar i prendre consciència de la realitat “invisible” que és l’univers digital se sintetitzen a l’exposició “Big Bang Data”, que aquests dies es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), fins el 16 de novembre. A més, podreu visitar-la dues vegades si el vostre buffer se satura a la primera ja que l’entrada es pot validar de nou.

Al meu parer, aquesta mostra, que combina tant recursos audiovisuals com impressionants instal·lacions – és remarcable una sala a petar d’imatges impreses o una paret on es projecten centenars de rostres a través de webcams –, és imprescindible per a tots els dummies que encara no sabíem les quatre coses bàsiques que cal comprendre sobre el cada vegada més real món virtual.

Gunnar Knechtel Photography

24 HRS in Photos, per Erik Kessels. Imatges pujades a Flickr en 24 hores.  

 

Mar Armengol
Imatges: Gunnar Knechtel Photography / CCCB

‘Desde Berlín. Tributo a Lou Reed’: un videoclip de 70 minuts

i_lr_014a

Caroline i Jim són dues ànimes vagabundes que s’enamoren als carrers de la dividida Berlín. Ell, enganxat a les drogues, i ella, esclava de les cantonades, es consumeixen en un bucle destructiu anunciat des del minut 0.

Avui s’ha acomiadat del Teatre Romea Desde Berlín. Tributo a Lou Reed, una obra de Juan Villoro, Juan Cavestany i Pau Miró dirigida per Andrés Lima, amb Nathalie Poza i Pablo Derqui com a entregats protagonistes. L’obra s’inspira en l’àlbum Berlin de Lou Reed, publicat el 1973, que constitueix el tercer treball en solitari del músic nord-americà. Amb aquesta marcada arrel, l’obra es nodreix tant de música en directe com de gravacions originals, a més de peces audiovisuals, per complementar l’actuació dels dos protagonistes. Però això no és suficient per justificar un muntatge teatral mancat de desenvolupament real.

Diferents llenguatges 

Els discursos auto-compassius de Jim i Caroline, els personatges d’aquesta obra, encallats totalment en el seu propi reducte d’addiccions, converteixen en un absolut cliché melodramàtic la seva relació. L’argument de Desde Berlin és tan previsible sobre l’escenari que em porta a pensar que les brillants actuacions dels dos protagonistes – remarcables malgrat la inconsistència de la trama – tal vegada s’haguessin lluït més en un short film musical que no pas en un plantejament teatral; en un terreny on la música mana, la sinuositat de la decadència no arriba al patetisme gratuït si la peça és prou bona precisament perquè té una estructura breu i concisa, però en el teatre una manca d’estructura base hi condueix irremeiablement. Fins i tot en el teatre musical les cançons són les acompanyants d’una introducció, un nus i un desenllaç.

Bases sòlides: la clau

En comparació amb Desde Berlin…, l’obra Dies de vi y roses, una modesta adaptació presentada dos anys enrere al Teatre del Raval, es menja amb patates aquest show, que tira d’un ganxo sucós, precisament per haver sabut construir amb coherència una veritable caiguda en picat en un tempo més dilatat propi del teatre, i no una espiral gratuïta de dramatisme.

Mar Armengol
Imatge: David Ruano per 'Desde Berlin. Tributo a Lou Reed'

Tot entenent el ‘twee’ a través del cinema

god-help-the-girl-official-teaser-trailer-1-2014-emily-browning-movie-hd_7639329-15150_1280x720

Fotograma de ‘God Help The Girl’, el sensible musical de Belle and Sebastian

Twee. És la paraula de moda, que rivalitza amb el hipster, un terme que ha perdut el seu sentit alternatiu després d’haver-se convertit en una tendència absolutament massiva. Però, què entenem per “twee”? En global, la manera més efectiva de descriure una tendència que va més enllà d’un àmbit en concret podria ser enumerant sensacions, característiques, etc, tot creant una mena de patchwork que ens ajudi a posar ràpidament l’etiqueta quan identifiquem en algú o alguna cosa aquesta sèrie de característiques, per, en definitiva, pretendre que “sabem del que parlem”.

Un intent de definició 

Si segueixo la lògica exposada més amunt, twee – un terme força dadà que fa al·lusió a com els nens més petits solen pronunciar “sweet” – podria ser, per una banda, una actitud més relaxada i humil en detriment de la prepotència intel·lectualoide hipster (expressada concretament a través de la música “que ningú escolta” excepte ells). Algú twee també té una actitud més ingènua, no és amic de les festes desfassadesEn un sentit de moda, però , el twee s’acosta al hipster: Zooey Deschanel, hipster fins fa no res, ara es declara twee, com el cineasta Wes Anderson; no us perdeu la manera de descriure l’actitud manierista del seu cinema en aquest gran article d’i-D magazine. Podeu concretar més informació a la nova Biblia de la tendència escrita per Marc Spitz, Twee: the gentle revolution in music, books, television, fashion and film

Pel·lícules identificables amb el twee  

Concretament, em centraria en dues, més enllà de l’imaginari Anderson: Boyhood, de Richard Linklater i God Help The Girl, el musical de Belle and Sebastian. En el primer cas, parlem d’un experiment cinematogràfic rodat en períodes breus durant més de 10 anys per captar el pas de la infància a la joventut d’un noi contemporani, rebutjant tota mena d’impostura cultureta o cool, pròpia del hipterisme. En el segon cas, i potser en una cruïlla més difusa, trobem un musical d’estètica retro que tracta sobre l’amistat a través de l’experiència musical, amb un esperit més honest i amb lletres que expliciten un viratge cap a la sensatesa twee, com la d’Act of the Apostle: “Bought an ‘Independent’ to make me look like I got brains” (“Vaig comprar el Independent per fer veure que sóc intel·ligent”). En aquesta pel·lícula per cert la protagonista és Emily Browning, qui ja apuntava maneres d’outsider quan va interpretar la germana Baudelaire gran a Una serie de catastróficas desdichas.

En resum: twee és la resposta relaxada però amb estil a l’extenuant postureo hipster, que, PER FI, apunta a estar esgotat. HURRA! 

boyhood

L’actor Ellar Coltrane al llarg de 12 anys; el seu retrat en moviment és la pel·lícula ‘Boyhood’. Sense impostures ni pretensions cool de cap mena. Més twee que hipster

 Mar Armengol

Post Navigation

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 424 other followers

%d bloggers like this: