Batec de Cultura

Per viure-la i gaudir-la

El 2014 en 5 impressions (culturals)

Una pel·lícula: La Gran Belleza. Guanyadora de l’Oscar a la Millor Pel·lícula de parla no Anglesa enguany, aquest film italià és tota una oda a la bellesa que només les mirades més sensibles poden trobar a la Roma contemporània. L’actor de teatre Toni Servillo es posa a les ordres de Paolo Sorrentino tot formant un tàndem perfecte, millor que un DiCaprio-Scorsese o un Depp-Burton, per oferir una pel·lícula de llenguatge mordaç i imatges poètiques, carregada de crítica i esperança a parts iguals.

La_gran_belleza-661214956-large

Una cançó (i un videoclip): We Exist, d’Arcade Fire. El grup d’estadi contemporani per excel·lència, amb perdó de Coldplay o Muse, que va ser cartell del darrer Primavera Sound també, fa vibrar amb aquesta cançó lírica i ballable, tota una oda a la diversitat. Un atrevit Andrew Garfield canvia la pell d’Spiderman per posar-se en la d’un transsexual per protagonitzar el videoclip extraordinari d’aquesta cançó.

arcade_fire_we_web6

Un llibre: Romanticidi, de Carolina Cutolo. Una veu femenina gens convencional fa un relat, a lo Cinco horas con Mario però a la quasi inversa, tot atacant la hipocresia del seu voltant, que bé pot assimilar-se a la de qualsevol altra persona. Rere la seva acidesa, no obstant, es troba una incapacitat gairebé patològica per tenir empatia amb els altres

Un viatge: Berlin. Capital underground europea, Berlin (Est) sorprèn, especialment els barris de Kreuzberg i Mitte. Una passejada per les artístiques restes del Mur, enderrocat ara fa 25 anys, és imprescindible. Com també ho és fer una cervesa al Yaam Club o un capuccino al bar Beleg, un racó amagat a la vora del riu Spree. També és obligat prendre un brunch un diumenge a qualsevol dels locals de Mitte, per després perdre’s pel mercat de les puces del Mauerpark. A aquestes propostes se suma un ambient jove, espectacles al carrer malgrat el fred i un pulmó verd privilegiat, el Tiergarten, un racó per inspirar-se sense cap esforç.

IMG_1424

Una experiència cultural: Introducció a la Narrativa a l’Ateneu Barcelonès. L’escriptura creativa està contaminada, en la meva humil opinió, per una manca de rigor, si parlem d’un nivell bàsic, de principiant. Trobo que en molts tallers, no cal citar quins, es fa una crida a la creativitat per la creativitat sense un mètode definit. Aquest rigor, que trobava a faltar, es troba a l’Ateneu. Després d’aquest curs de 30h, que aporta una panoràmica d’eines per escriure millor, faré el de 90h, el de “Narrativa”. Cal afegir quelcom més?

Mar Armengol

L’angoixa de Jack l’Esbudellador

IMG_5753b-950x592

Res no és el que sembla. Cinc actors de veus potents i polifacètiques se submergeixen des del Teatre del Raval en les profunditats de Whitechapel, el barri més marginal de Londres a finals del segle XIX, per oferir-nos una revisió del misteri de Jack L’Esbudellador, “the Ripper”, l’assassí en sèrie que es va dedicar a caçar i esbudellar prostitutes però que mai va ser descobert, o això van fer creure els mitjans de l’època. Aquest dement (o dements, ja que el malnom podria haver estat emprat per més d’una persona) es burlava constantment de la policia, com demostren les seves cartes, l’únic testimoni d’una de les figures més tètriques de la modernitat.

L’obra planteja, a partir d’aquest cas particular, dos dilemes amb vigència avui en dia: els límits de la moral humana i, en un sentit més comercial, el tractament de la informació als mitjans. Entre les prostitutes i els forenses destaca la dubtosa figura de William Neil, un periodista àvid per vendre diaris i disposat a fer qualsevol cosa per aconseguir-ho, però davant la possible obvietat les màscares dels habitants de Whitechapel ens recorden que: “Res no és el què sembla”.  Tot es posa en qüestió en aquesta obra, amb un ritme àgil durant gairebé dues hores d’espectacle.

Amb veu pròpia

El Teatre del Raval ha configurat la seva personalitat amb el musical de petit format. Si en el seu moment La Vampira del Raval va resultar tot un èxit, L’Esbudellador de Whitechapel, que s’ha acomiadat avui dels escenaris després d’haver estat prorrogat, reafirma la trajectòria d’aquest espai alternatiu amb molta ambició. Properament podrem fer un viatge al passat del Raval amb el musical de La Monyos, l’esperpèntic personatge unit per sempre a La Rambla de les Flors.

El terror victorià, també a les sèries

És curiós observar el cercle que creen determinades tendències i que poden abastar tant el teatre de petit format com les sèries o pel·lícules de gran pressupost. La fornada de terror victorià – algun cop en ha abandonat? – ha revifat amb especial força arrel de la primera temporada de Penny Dreadful, un espectacular i macabre compendi de les històries de terror més emblemàtiques d’aquesta època, que inclouen tant la de Jack l’Esbudellador, basada en fets reals, com d’altres: el mite de Dràcula, el terrible experiment del doctor Frankenstein o la voluptuosa trajectòria de Dorian Gray. Tot un espectacle visual gens apte per a cors sensibles amb Eva Green i Josh Hartnett com a protagonistes.

'Penny Dreadful', el compendi en format sèrie de les històries de terror victorianes que presenta Showtime

‘Penny Dreadful’, el compendi en format sèrie de les històries de terror victorianes que presenta Showtime

Mar Armengol
Imatge: Marc Nogué per 'L'Esbudellador de Whitechapel'

Retrofuturisme a través dels automòvils

Model Type E de Jaguar

Model Type E de Jaguar

Sèries d’animació dels anys ’60 com Los Supersónicos (The Jetsons en l’original, de la factoria Hanna-Barbera) o pel·lícules com la segona entrega de Regreso al Futuro mostraven des de la perspectiva de la “seva” modernitat una visió del futur que ha arribat als nostres dies amb una personalitat única, a mig camí entre el vintage i el futurisme, que podríem anomenar “retrofuturisme”. Amb aquest esperit, l’artista francès Renaud Marion presenta a la galeria M.A.D., a Suïssa, Art Drive Project, una exposició fotogràfica on reinterpreta models clàssics de coches de luxe com Mercedes i Porsche, entre d’altres, com si forméssin part del decorat d’aquestes sèries que, fa més de 40 anys, mostraven un futur amb un estil contemporani. Podeu donar un cop d’ull online a aquesta sorprenent mostra a través de la web de la galeria.

Porsche 356

Porsche 356

Mercedes 300SL

Mercedes 300SL

Model Mercedes 190

Mercedes 190SL

Chevrolet El Camino

Chevrolet El Camino

Model Lincoln Continental

Lincoln Continental

Text: Mar Armengol
Fotos cortesia de: M.A.D. Gallery

Ara llegeixo… ‘La Abadía de Northanger’

Novela, sí. ¿Por qué no decirlo? No he de ser yo como esos escritores que tienen a gala el degradar con su censura un hecho al que ellos mismos contribuyen con sus escritos, uniéndose a sus enemigos para para vituperar este género de literatura, cubriendo de escarnio a las heroínas que su propia imaginación fabrica y calificando en sus mismas obras de sosas e insípidas las páginas que sus protagonistas hojean, según ellos, con evidente disgusto. Si las heroínas no se guardan unas a otras la merecida consideración, ¿cómo puede esperarse que otros les ofrezcan la debida estimación y aprecio? Por mi parte, no estoy dispuesta a restar a las mías lo uno ni lo otro. Dejemos a los revisteros literarios el criticar a su antojo un género que no titubean en calificar de insulso, y mantengámonos unidos los novelistas para defender lo mejor posible de nuestros intereses. Representamos a un grupo literario injusta y cruelmente denigrado, a pesar de ser el que mayores goces ha procurado siempre a la Humanidad. – La Abadia de NorthangerJane Austen, (1817).

La Abadía de Northanger és una paròdia de les novel·les gòtiques, que van causar furor especialment entre les dones lectores del segle XVIII i el màxim exponent de les quals va ser Los misterios de Udolfo, escrita per Anne Radcliffe. Si bé Jane Austen (1775-1817) es va fer cèlebre per retratar amb ironia la societat britànica de la seva època en obres com Orgullo y Prejucio o Sentido y Sensibilidad, en aquesta ocasió, a banda de dibuixar un marc social basat en les aparences, es presta a fer un exercici metaliterari per explorar la condició de la novel·la en una època en què es considerava un gènere menor, tot reivindicant la seva vàlua.

Mar Armengol

‘Big Bang Data’: l’exposició que resumeix el nostre present

Gunnar Knechtel Photography

¿Sabies que… l’any 2002, la documentació digitalitzada va superar per primera vegada l’analògica, o que allò que anomenem “núvol”, és a dir, l’univers digital que emmagatzema totes les nostres dades, en realitat està consumint uns nivells d’energia sense precedents? ¿Et sonava tal vegada que existeix un sistema de cablejat de fibra òptica que travessa el fons marí i que està controlat per empreses que, ara mateix, dominen la informació a escala mundial i la poden mercantilitzar com mai s’havia fet abans…?

Aquesta i moltes altres informacions sorprenents que ens ajuden a identificar i prendre consciència de la realitat “invisible” que és l’univers digital se sintetitzen a l’exposició “Big Bang Data”, que aquests dies es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), fins el 16 de novembre. A més, podreu visitar-la dues vegades si el vostre buffer se satura a la primera ja que l’entrada es pot validar de nou.

Al meu parer, aquesta mostra, que combina tant recursos audiovisuals com impressionants instal·lacions – és remarcable una sala a petar d’imatges impreses o una paret on es projecten centenars de rostres a través de webcams –, és imprescindible per a tots els dummies que encara no sabíem les quatre coses bàsiques que cal comprendre sobre el cada vegada més real món virtual.

Gunnar Knechtel Photography

24 HRS in Photos, per Erik Kessels. Imatges pujades a Flickr en 24 hores.  

 

Mar Armengol
Imatges: Gunnar Knechtel Photography / CCCB

‘Desde Berlín. Tributo a Lou Reed’: un videoclip de 70 minuts

i_lr_014a

Caroline i Jim són dues ànimes vagabundes que s’enamoren als carrers de la dividida Berlín. Ell, enganxat a les drogues, i ella, esclava de les cantonades, es consumeixen en un bucle destructiu anunciat des del minut 0.

Avui s’ha acomiadat del Teatre Romea Desde Berlín. Tributo a Lou Reed, una obra de Juan Villoro, Juan Cavestany i Pau Miró dirigida per Andrés Lima, amb Nathalie Poza i Pablo Derqui com a entregats protagonistes. L’obra s’inspira en l’àlbum Berlin de Lou Reed, publicat el 1973, que constitueix el tercer treball en solitari del músic nord-americà. Amb aquesta marcada arrel, l’obra es nodreix tant de música en directe com de gravacions originals, a més de peces audiovisuals, per complementar l’actuació dels dos protagonistes. Però això no és suficient per justificar un muntatge teatral mancat de desenvolupament real.

Diferents llenguatges 

Els discursos auto-compassius de Jim i Caroline, els personatges d’aquesta obra, encallats totalment en el seu propi reducte d’addiccions, converteixen en un absolut cliché melodramàtic la seva relació. L’argument de Desde Berlin és tan previsible sobre l’escenari que em porta a pensar que les brillants actuacions dels dos protagonistes – remarcables malgrat la inconsistència de la trama – tal vegada s’haguessin lluït més en un short film musical que no pas en un plantejament teatral; en un terreny on la música mana, la sinuositat de la decadència no arriba al patetisme gratuït si la peça és prou bona precisament perquè té una estructura breu i concisa, però en el teatre una manca d’estructura base hi condueix irremeiablement. Fins i tot en el teatre musical les cançons són les acompanyants d’una introducció, un nus i un desenllaç.

Bases sòlides: la clau

En comparació amb Desde Berlin…, l’obra Dies de vi y roses, una modesta adaptació presentada dos anys enrere al Teatre del Raval, es menja amb patates aquest show, que tira d’un ganxo sucós, precisament per haver sabut construir amb coherència una veritable caiguda en picat en un tempo més dilatat propi del teatre, i no una espiral gratuïta de dramatisme.

Mar Armengol
Imatge: David Ruano per 'Desde Berlin. Tributo a Lou Reed'

Tot entenent el ‘twee’ a través del cinema

god-help-the-girl-official-teaser-trailer-1-2014-emily-browning-movie-hd_7639329-15150_1280x720

Fotograma de ‘God Help The Girl’, el sensible musical de Belle and Sebastian

Twee. És la paraula de moda, que rivalitza amb el hipster, un terme que ha perdut el seu sentit alternatiu després d’haver-se convertit en una tendència absolutament massiva. Però, què entenem per “twee”? En global, la manera més efectiva de descriure una tendència que va més enllà d’un àmbit en concret podria ser enumerant sensacions, característiques, etc, tot creant una mena de patchwork que ens ajudi a posar ràpidament l’etiqueta quan identifiquem en algú o alguna cosa aquesta sèrie de característiques, per, en definitiva, pretendre que “sabem del que parlem”.

Un intent de definició 

Si segueixo la lògica exposada més amunt, twee – un terme força dadà que fa al·lusió a com els nens més petits solen pronunciar “sweet” – podria ser, per una banda, una actitud més relaxada i humil en detriment de la prepotència intel·lectualoide hipster (expressada concretament a través de la música “que ningú escolta” excepte ells). Algú twee també té una actitud més ingènua, no és amic de les festes desfassadesEn un sentit de moda, però , el twee s’acosta al hipster: Zooey Deschanel, hipster fins fa no res, ara es declara twee, com el cineasta Wes Anderson; no us perdeu la manera de descriure l’actitud manierista del seu cinema en aquest gran article d’i-D magazine. Podeu concretar més informació a la nova Biblia de la tendència escrita per Marc Spitz, Twee: the gentle revolution in music, books, television, fashion and film

Pel·lícules identificables amb el twee  

Concretament, em centraria en dues, més enllà de l’imaginari Anderson: Boyhood, de Richard Linklater i God Help The Girl, el musical de Belle and Sebastian. En el primer cas, parlem d’un experiment cinematogràfic rodat en períodes breus durant més de 10 anys per captar el pas de la infància a la joventut d’un noi contemporani, rebutjant tota mena d’impostura cultureta o cool, pròpia del hipterisme. En el segon cas, i potser en una cruïlla més difusa, trobem un musical d’estètica retro que tracta sobre l’amistat a través de l’experiència musical, amb un esperit més honest i amb lletres que expliciten un viratge cap a la sensatesa twee, com la d’Act of the Apostle: “Bought an ‘Independent’ to make me look like I got brains” (“Vaig comprar el Independent per fer veure que sóc intel·ligent”). En aquesta pel·lícula per cert la protagonista és Emily Browning, qui ja apuntava maneres d’outsider quan va interpretar la germana Baudelaire gran a Una serie de catastróficas desdichas.

En resum: twee és la resposta relaxada però amb estil a l’extenuant postureo hipster, que, PER FI, apunta a estar esgotat. HURRA! 

boyhood

L’actor Ellar Coltrane al llarg de 12 anys; el seu retrat en moviment és la pel·lícula ‘Boyhood’. Sense impostures ni pretensions cool de cap mena. Més twee que hipster

 Mar Armengol

La llibertat a debat a ‘Versus’

12_Banner_VERSUS_OK

L’experiència presidiària a la ficció ens remet actualment i sense remei a la tragicòmica Orange is the new Black, sèrie d’èxit produïda per la plataforma en línia Netflix basada en l’experiència real d’una dona burgesa nord-americana, Piper Kerman, on, si bé es denuncien les mancances i els abusos de poder del sistema penitenciari nord-americà, també hi ha grans dosis d’humor. A casa nostra, en canvi, trobem una mostra d’aquesta temàtica per oferir una reflexió que va més enllà de la crítica al sistema, on es confronta la manca de llibertat física i anímica: Versus, de l’autor José Pascual Abellán.

orange-is-the-new-black

La temàtica presidiària és també el marc d’acció d’una de les sèries de més èxit des de l’any passat, ‘Orange is the new Black’

Aquesta obra, protagonitzada per dues germanes a qui donen vida les intèrprets Raquel Saiz i Giovanna Torres, ens presenta com a marc d’acció l’arxiconegut locutori on els familiars i coneguts dels presos comparteixen uns escasos minuts de comunicació amb ells. La reflexió que ens presenta Pascual Abellán, l’autor, és si realment només hi ha una condemna, la imposada per la justícia, o si bé s’estén a totes les persones vinculades a qui a ha estat condemnat. El sistema es veu limitat en aquest aspecte, on els vincles entre les persones es posen, més que mai, a prova. Arribats a aquest punt, podem arribar a plantejar-nos: la llibertat és no tenir lligams de cap mena? En una societat individualista com la nostra tal vegada sigui així, però, per a algunes persones la llibertat és poder triar per a qui s’està diposat a sacrificar-la.

Per tant, Versus, que es representa fins el proper 28 de setembre al Versus Teatre, és una obra que toca la fibra de l’espectador i no el deixa indiferent. Si busqueu distreure-us, busqueu una altra alternativa, però si voleu viure una experiència teatral, no us la podeu perdre.

Mar Armengol

‘Amigos de más’ o un nou llenguatge per a la comèdia romàntica

amigos_de_mas-cartel-5682

Els tòpics “friend zone” i “pagafantas” són claus per entendre aquest film, sobretot perquè el primer es matisa es una àmplia escala de grisos, mentre que el segon, un tret identitari de les comèdies indie, s’eleva a la categoria del rock’n’roll; curiosament, Elvis Presley té un paper indirectament rellevant a Amigos de Más, com a part dels diàlegs hilarants i d’humor negre que donen integritat i caràcter a aquesta pel·lícula imprescindible protagonitzada per Zoe Kazan i, senyores i senyors, un Daniel Radcliffe que poc a poc comença a expressar les seves emocions davant la pantalla – he dit poc a poc, tingueu en compte el matís –.

Si bé és cert que la nova comèdia americana ja compta amb títols romàntics que transgredeixen la sobredosi d’edulcorant que havia marcat aquest gènere històricament, com bé mostra la factoria ‘Apatow’ amb, per exemple, Lío Embarazoso – una historia d’amor que, podríem dir, comença “pel final”, és a dir, quan ella es queda embarassada –, en aquest cas trobem una vessant que segueix l’estela de superació de les comèdies ensucrades però amb un tarannà més jove i fresc gràcies als seus protagonistes: Daniel Radcliffe, a qui els Potterheads encara ens costa veure’l sense ulleres, i Zoe Kazan, tota una ‘indie queen’, competència directa de Zooey Deschanel. I aquesta darrera menció no és casual, ja que la crítica ha comparat Amigos de más amb una pel·lícula bandera de la comèdia romàntica indie: 500 días juntos. No obstant, Deschanel tendeix a pecar de narcisista, a presentar-se davant la pantalla fantàstica encara que troni, que ella estigui feta pols per una ruptura o que en comptes de dur un vestit estil Susi Sweet Dress es vesteixi amb una bossa de brossa, mentre que a Kazan tampoc li agrada despentinar-se però s’arrisca més, per exemple, quedant-se atascada mentre es prova un modelet ridícul.

500_Days_of_Summer_002

500 días juntos (Marc Webb, 2009) va jugar amb l’avantatge d’introduir una estètica sobreexplotada 5 anys després

begin-again-movie-posterBegin Again (John Carney, 2014) dóna continuïtat a l’estètica ‘indie’ sense aportar una identitat pròpia

Allò que fa única Amigos de más, no obstant, és que no deixa que l’embolcall indie que malauradament sembla uniformitzar totes les propostes que nodreixen, no oblidem, les grans sales, la determini, mentre que 500 días juntos considero que jugava amb l’avantatge de ser una “pionera” indie, motiu pel qual es va autoconcedir el luxe que l’estètica s’emportés part del protagonisme (i consistència) de la pel·lícula; ara bé, a la recent visionada Begin Again la Keira Knightley i en Mark Ruffalo no tenen excusa. El fonamental d’aquest film són els diàlegs intel·ligents i políticament incorrectes – havíeu sentit mai la paraula “caca” en una romcom? – i un tractament del tema “noi enamorat de noia amb novio” molt més complex, sobretot perquè en Radcliffe realment posa a pegues a saltar-se les “normes de les parelles” com ho fa tothom al seu voltant, com l’Adam de Girls, que s’ha colat al repartiment, tot canviant Brooklyn per Toronto per una bona causa: fer espavilar en Daniel.

Mar Armengol

Ara llegeixo… ‘Cuentos completos’, de Truman Capote

Lo besó en la mejilla, y la carne que tocaron sus labios parecía tan fría como los copos de nieve en la ventana. Era un hombre alto, irlandés, de pelo negro y ojos verdes, y guapo aunque había engordado últimamente bastante y tenía un poco de papada. Desprendía una vitalidad superficial; hombres y mujeres por igual se sentían atraídos hacia él sólo por eso. Si se le observaba de cerca, sin embargo, se notaba cierta fatiga secreta, una falta de auténtico optimismo. Su mujer era muy consciente de ello, y ¿por qué no? Ella era la causa principal. – “Mojave”, relat inserit a Cuentos Completos, Truman Capote (Anagrama, 2004).

Cuentos completos recull els escrits breus de Truman Capote, un dels grans noms de la literatura nord-americana de la segona meitat del segle XX. Aquest llibre mostra a més l’evolució narrativa, en format breu, de l’autor d’Esmorzar a Tiffany’sA sang freda, des del 1945, quan tenia amb prou feines 21 anys, fins el 1975, quan la seva carrera ja havia entrat en decadència. No obstant, la seva ploma sensitiva, clara i sagaç va ser capaç de captar en tot moment tant l’esperit hipòcrita de la classe alta novaiorquesa com el patetisme rural de les terres del Sud, on es troben les seves arrels. El component autobiogràfic també es troba present en aquestes pàgines, sobretot remetent a la seva infància i primera joventut, quan el sentiment de pària i d’observador detallista de la realitat ja estimulaven el seu talent.

Mar Armengol

Post Navigation

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

%d bloggers like this: