Batec de Cultura

Per viure-la i gaudir-la

La llibertat a debat a ‘Versus’

12_Banner_VERSUS_OK

L’experiència presidiària a la ficció ens remet actualment i sense remei a la tragicòmica Orange is the new Black, sèrie d’èxit produïda per la plataforma en línia Netflix basada en l’experiència real d’una dona burgesa nord-americana, Piper Kerman, on, si bé es denuncien les mancances i els abusos de poder del sistema penitenciari nord-americà, també hi ha grans dosis d’humor. A casa nostra, en canvi, trobem una mostra d’aquesta temàtica per oferir una reflexió que va més enllà de la crítica al sistema, on es confronta la manca de llibertat física i anímica: Versus, de l’autor José Pascual Abellán.

orange-is-the-new-black

La temàtica presidiària és també el marc d’acció d’una de les sèries de més èxit des de l’any passat, ‘Orange is the new Black’

Aquesta obra, protagonitzada per dues germanes a qui donen vida les intèrprets Raquel Saiz i Giovanna Torres, ens presenta com a marc d’acció l’arxiconegut locutori on els familiars i coneguts dels presos comparteixen uns escasos minuts de comunicació amb ells. La reflexió que ens presenta Pascual Abellán, l’autor, és si realment només hi ha una condemna, la imposada per la justícia, o si bé s’estén a totes les persones vinculades a qui a ha estat condemnat. El sistema es veu limitat en aquest aspecte, on els vincles entre les persones es posen, més que mai, a prova. Arribats a aquest punt, podem arribar a plantejar-nos: la llibertat és no tenir lligams de cap mena? En una societat individualista com la nostra tal vegada sigui així, però, per a algunes persones la llibertat és poder triar per a qui s’està diposat a sacrificar-la.

Per tant, Versus, que es representa fins el proper 28 de setembre al Versus Teatre, és una obra que toca la fibra de l’espectador i no el deixa indiferent. Si busqueu distreure-us, busqueu una altra alternativa, però si voleu viure una experiència teatral, no us la podeu perdre.

‘Amigos de más’ o un nou llenguatge per a la comèdia romàntica

amigos_de_mas-cartel-5682

Els tòpics “friend zone” i “pagafantas” són claus per entendre aquest film, sobretot perquè el primer es matisa es una àmplia escala de grisos, mentre que el segon, un tret identitari de les comèdies indie, s’eleva a la categoria del rock’n’roll; curiosament, Elvis Presley té un paper indirectament rellevant a Amigos de Más, com a part dels diàlegs hilarants i d’humor negre que donen integritat i caràcter a aquesta pel·lícula imprescindible protagonitzada per Zoe Kazan i, senyores i senyors, un Daniel Radcliffe que poc a poc comença a expressar les seves emocions davant la pantalla – he dit poc a poc, tingueu en compte el matís –.

Si bé és cert que la nova comèdia americana ja compta amb títols romàntics que transgredeixen la sobredosi d’edulcorant que havia marcat aquest gènere històricament, com bé mostra la factoria ‘Apatow’ amb, per exemple, Lío Embarazoso – una historia d’amor que, podríem dir, comença “pel final”, és a dir, quan ella es queda embarassada –, en aquest cas trobem una vessant que segueix l’estela de superació de les comèdies ensucrades però amb un tarannà més jove i fresc gràcies als seus protagonistes: Daniel Radcliffe, a qui els Potterheads encara ens costa veure’l sense ulleres, i Zoe Kazan, tota una ‘indie queen’, competència directa de Zooey Deschanel. I aquesta darrera menció no és casual, ja que la crítica ha comparat Amigos de más amb una pel·lícula bandera de la comèdia romàntica indie: 500 días juntos. No obstant, Deschanel tendeix a pecar de narcisista, a presentar-se davant la pantalla fantàstica encara que troni, que ella estigui feta pols per una ruptura o que en comptes de dur un vestit estil Susi Sweet Dress es vesteixi amb una bossa de brossa, mentre que a Kazan tampoc li agrada despentinar-se però s’arrisca més, per exemple, quedant-se atascada mentre es prova un modelet ridícul.

500_Days_of_Summer_002

500 días juntos (Marc Webb, 2009) va jugar amb l’avantatge d’introduir una estètica sobreexplotada 5 anys després

begin-again-movie-posterBegin Again (John Carney, 2014) dóna continuïtat a l’estètica ‘indie’ sense aportar una identitat pròpia

Allò que fa única Amigos de más, no obstant, és que no deixa que l’embolcall indie que malauradament sembla uniformitzar totes les propostes que nodreixen, no oblidem, les grans sales, la determini, mentre que 500 días juntos considero que jugava amb l’avantatge de ser una “pionera” indie, motiu pel qual es va autoconcedir el luxe que l’estètica s’emportés part del protagonisme (i consistència) de la pel·lícula; ara bé, a la recent visionada Begin Again la Keira Knightley i en Mark Ruffalo no tenen excusa. El fonamental d’aquest film són els diàlegs intel·ligents i políticament incorrectes – havíeu sentit mai la paraula “caca” en una romcom? – i un tractament del tema “noi enamorat de noia amb novio” molt més complex, sobretot perquè en Radcliffe realment posa a pegues a saltar-se les “normes de les parelles” com ho fa tothom al seu voltant, com l’Adam de Girls, que s’ha colat al repartiment, tot canviant Brooklyn per Toronto per una bona causa: fer espavilar en Daniel.

Mar Armengol

La franquesa assoleix entitat literària a ‘Billie’

Mar Armengol

Crear un llenguatge literari per a un personatge constitueix tot un repte. Triant aquest enfocament tan particular es corre el risc que els altres personatges quedin desdibuixats a favor d’una veu dominant i, a més, el discurs d’aquest protagonista pot generar rebuig al lector si no coincideix del tot amb la seva rotunda veu. He d’admetre que quan vaig començar a llegir Billie vaig estar a punt de caure en el parany del rebuig, fruit de la meva preferència per la prosa densa i, he d’admetre, en ocasions “pesada”. Afortunadament, vaig fugir del prejudici i vaig gaudir de l’estil xerraire i informal que dota a aquesta novel·la de la seva brillant personalitat.

billie_9788432221057

La Billie és una noia francesa de províncies amb un bagatge emocional intens i turbulent digne d’una novel·la russa: abandonada per la seva mare als pocs mesos de vida, la Billie va passar els seus primers atrapada a l’invisible i global Quart Món, víctima d’un pare negligent i d’un entorn precari que la va fer caure als abismes. No obstant, la Billie que ens parla ha deixat la foscor enrere gràcies al seu amic supervivent de tota la vida, en Franck.

Tots dos van aconseguir fugir de la misèria física i emocional que els va tocar viure de ben joves, però el destí els ha jugat una mala passada i, tot creient que els ha arribat l’hora per un cúmul de circumstàncies aleatòries, Billie decideix adreçar-se a les estrelles – ella, una filla forçosa de la racionalitat – per explicar la seva història, que si no fos russa podria ser també dickensiana. Però ella tria passar de melodrames i explicar-nos la seva vida pràcticament com una sèrie televisiva, plena de flashbacks i flashforwards, així com d’encantadores grolleries.

En mi caso, ¡la palabra <<respeto>> estaba tan vacía que ni siquiera entendía para qué la habían inverntado! Pensaba que era una chorrada de ésas para terminar una carta (…) y entonces…, entonces…., ese chavalín, entonces…, ese pequeño Franck Mumu que como mucho pesaría cincuenta kilos, y eso con zapatos incluidos, ¿qué acababa de hacer? ¿Pegarle un corte a una profesora delante de mí y obligarla a mirarme con expresión suplicante?

Anna Gavalda, coneguda per novel·les com Juntos, nada más, prescindeix a Billie de la densitat narrativa a favor de la rotunditat emotiva de la ment de la protagonista. Jutjar per tant aquesta novel·la com a superficial seria un error, ja que precisament cal anar més enllà de la forma, de l’esquema de les pàgines, per, literalment, sentir la veu de Billie i gaudir de la seva oda a l’inconformisme, a la superació i a la llibertat.

‘The Kings of Summer': a la recerca de l’espai propi

the-kings-of-summer

Adolescents emprenyats amb els seus pares decideixen fugir de casa per trobar un lloc allunyat de la “civilització” on poder ser ells mateixos. Sembla un argument prou recurrent, que darrerament ja va revisitar Wes Anderson a Moonrise Kingdom (2012), amb la seva peculiar estètica de conte i amb un parell de joves als qui encara els hi faltava fins i tot un bull per ser adolescents. De tota manera, a The Kings of Summer ens retrobem amb una narració a cops cínica i a cops emotiva que recorda a la brillant Stand by Me (Rob Reiner, 1986). Però, si bé a la pel·lícula protagonitzada per Wil Wheaton i River Phoenix, que es basa en el relat The Body d’Stephen King, la tètrica cerca d’un cadàver motiva l’evasió de quatre nois inadaptats però espavilats, aquí trobem tres nois que pràcticament són incapaços de caçar un conill al bosc: en Joe és un somniador amb tocs de neurosi a l’estil Woody Allen; en Patrick, un noi a qui el seu excés de paciència li genera urticària i en Biaggio, un peculiar individu a mig camí entre foll i geni.

Idealisme vs. Realitat 

L’eufòria per deixar enrere l’insuportable confort de la llar ens atrapa com ho fa amb els protagonistes de la pel·lícula: construïm amb ells, a ritme de videoclip, una casa al bosc, una revisió hipster d’una cabana dels Nens Perduts. Però la Natura no és el Paradís i en aquest bildungsroman cinematogràfic els tres amics han de fer front al fet que el seu flirteig amb la plena llibertat té un preu: descobrir-se a ells mateixos i acceptar que no en tenen ni idea, de sobreviure. En Joe i en Patrick, amics de tota la vida, temen convertir-se en uns éssers amargats i sobreprotectors – respectivament -, com els seus pares i, a mesura que avança el film, comprovem com el prisma deformat a través dels quals els joves observaven els defectes dels seus pares s’acaba convertint en un mirall. El detonant d’aquesta transformació és l’amor platònic d’en Joe, la Kelly; ella és la Yoko Ono que irromp al submarí groc dels tres joves i fa trontollar l’amistat d’en Joe i en Patric tot perseguint el segon.

Extreure el verí de la serp 

Tot s’acaba aquí? En una discussió anunciada per una noia? Realment pot una trivialitat acabar amb la utòpica recerca de la llibertat total de tres amics? És ben cert que totes aquestes preguntes haurien de quedar a l’aire. Però val a dir que, encara que hi hagi gent que es queixi d’spoilers, madurar després d’haver sobreviscut a una experiència difícil és una obvietat i no esgarra en absolut una pel·lícula que constitueix tota una oda a l’amistat – un argument que al meu parer s’hauria de tractar molt més al cinema – i a la llibertat. 100% recomabable.

Mar Armengol

La dissecció de la intimitat a:

masters-of-sex-52606412d4f8a

“Sexe”. Hi ha alguna altra paraula que desperti més interès de manera tan immediata? Tal vegada “xocolata”, “vacances” o “gratis”. Sigui com sigui, “sexe” es troba al podi dels conceptes magnètics i a l’hora de crear una sèrie és sens dubte el més escaient. A partir d’aquesta curta però rotunda paraula, Masters of Sex s’ha coronat com una de les sèries del 2013-14.

De tota manera, cal aclarir que, malgrat comptar amb escenes de sexe explícit com poques vegades s’havia vist a la petita pantalla, el més interessant és que aquest no resulta pas el motiu pel qual t’hi enganxes, segons el meu parer: el sexe aquí es dissecciona i s’estudia, forma part d’una investigació, i, sobretot, obre la porta a la reflexió sobre els sentiments, les relacions humanes i els esquemes socials. No representa, com es mostra i es narra constantment, el clímax, la meta o l’expressió d’amor màxima segons les toves directrius de qualsevol pel·lícula o novel·la fàcils. De fet. si es pren com a protagonista un ginecòleg que busca escriure el seu nom a la història de la ciència, i de retruc desfer-se dels dimonis del seu passat, òbviament fugim de la convencionalitat. I si a l’argument sumem una dona que sedueix en comptes de ser seduïda en una època – Amèrica, anys ’50 – en què et penjaven el cartell de p*** per dur la faldilla per sobre del genoll, definitivament ens trobem en una altra divisió.

Nicholas D'Agosto com a Dr. Ethan Haas, Michael Sheen com Dr. William Masters, Lizzy Caplan com Virginia Johnson, Teddy Sears com Dr. Austin Langham i Caitlin Fitzgerald com a Libby. Imatge: Erwin Olaf/SHOWTIME

Michael Sheen i Lizzy Caplan, o sigui, Masters i Johnson a la sèrie, comparteixen escena amb uns secundaris igual de complexos. Imatge: Erwin Olaf/SHOWTIME

William Masters i Virginia Johnson són aquesta parella. Tots dos inicien una investigació en el camp de la sexologia, que esclatarà en una veritable revolució, aportant el millor de sí mateixos: el saber científic d’ell i l’esperit rebel d’ella. Rere els personatges, que van ser reals i la història dels quals es ressumeix al llibre de Thomas Maier que dóna nom a la sèrie i que l’ha inspirat, es troben l’actoràs Michael Sheen i Lizzy Caplan, una actriu secundària – és l’artista inadaptada de la mítica Mean Girls, tot i que costa reconèixer-la en aquest film – que per fi ha trobat el paper clau en la seva carrera interpretativa.

Malgrat que un abisme generacional separi Sheen i Caplan, tots dos mostren una complicitat – química, mai més ben dit – que aporta carisma a una trama brillant, on una investigació amb subjectes humans que busca descodificar els secrets del sexe esdevé l’excusa per aprofundir en la història de personatges complexos i, a partir d’aquí, disseccionar la complicada intimitat, el camp de joc on s’exposen els desitjos i el patiment sense filtres.

Lizzy Caplan com a Virginia Johnson i Michael Sheen com a Dr. William. Foto: Craig Blankenhorn/SHOWTIME.

Masters (Sheen) i Johnson (Caplan), en un duel de protagonisme constant. Imatge: Craig Blankenhorn/SHOWTIME.

L’estètica vintage és el complement que arrodoneix aquesta sèrie i que ens remet, sense remei, a Mad Men: anys ’50-’60, pentinats masculins impecables, vestits estil Grace Kelly i una suposada Amèrica perfecta, però intoxicada amb els seus propis perjudicis. Tot i que comparar-les més enllà de la imatge seria injust – Mad Men és la nova sèrie de culte que compta amb sis temporades a les seves esquenes i Masters… només en té una -, és cert que Masters of Sex és deutora una mica més enllà de la imatge a Mad Men: la manera de construir el relat dramàtic que va imposar la sèrie de Don Draper ha fet escola, amb els seus flashbacks explicatius, les seves imatges poètiques i la creació d’aures melancòliques a partir d’escenes tan tristes com plenes de significat, que es combinen amb grans moments de cinisme i d’humor negre. Masters of Sex beu d’aquest estil però en crea un de propi i és d’agrair que el protagonista, Bill Masters, adquireixi fons a mesura que avancen els capítols, ben al contrari que en Don, la personalitat del qual ven tant de fum com els anuncis que crea. Això sí: tots dos comparteixen l’afició a la infidelitat, una tendència clau en la investigació de Masters.

Per saber més detalls de la història de Masters i Johnsons feu un cop d’ull a aquesta completa entrada de Grazia.es i al web de Canal +, on s’emet la sèrie.

Text: Mar Armengol
Crèdits del material gràfic: 
Masters of Sex Temporada 1 - 
© 2013 Sony Pictures Television Inc. Tots els drets reservats.

La literatura com a catarsi a la prosa de Mircea Cărtărescu

En un panorama literari saturat de guions cinematogràfics camuflats de novel·les, la prosa de l’autor romanès Mircea Cărtărescu (Bucarest, 1956), impregnada d’una poesia fosca que flueix en un torrent d’escenes a mig camí entre allò oníric i macabre, reivindica la consistència de la novel·la.

Aquest escriptor fuig del confort narratiu prenent com a subjectes de les seves històries personatges foscos, tot sovint amb traumes del passat, que es veuen abocats a situacions extremes. No obstant, Cărtărescu tendeix a fer un exercici d’ “exorcisme” amb aquestes ànimes torturades, una pràctica que es fa palesa en alguns dels seus relats, com ara Lulu (1994).

Lulu és una novel·la curta – Impedimenta publica en castellà l’obra de  Cărtărescu –  realtada en primera persona per en “Víctor”, un home que s’ha retirat a la solitud de les muntanyes per escriure la seva història i desfer-se per fi del turment que li provoca pensar en Lulu, un company de classe que el va marcar per sempre quan, vestit de dona, se li va insinuar en uns campaments. Aquest escenari, típicament americà, es trasllada aquí a l’austera Romania dels anys ’70, un motiu recurrent – i autobiogràfic – en la prosa d’aquest autor. Però és Lulu l’únic responsable d’aquest patiment que no deixa viure en Víctor? És Lulu qui ha teixit una tela d’aranya gegant que devora el protagonista? Cărtărescu no deixa que el lector es relaxi, no ofereix una lectura fàcil, però aquesta prova dóna versemblança a la història que ens explica.

L’editorial Impedimenta presenta originals tràilers de llibres. Al seu web podeu fer un cop d’ull al primer capítol de Lulu

Cărtărescu es considera l’autor romanès més improtant actualment i de fet és el primer escriptor d’aquest país que podria optar al premi Nobel de Literatura. Entre les seves obres també destaca, sobretot, Nostalgia (1993), una compilació de diversos contes on l’escriptor reivindica el seu estil barroc i introspectiu. Aquí podem trobar El Ruletista – Impedimenta ha publicat en un volum independent aquest conte -, un amarg relat amb una cínica reflexió moral sobre el perill de jugar amb la mort.
Gemelos és una altra de les històries que destaquen en aquesta compilació, on Andrei, un company de classe de Victor, el protagonista de Lulu, s’enamora perdudament de Gina, una noia superficial que el duu a la bogeria –  des del meu punt de vista, Cărtărescu tendeix a converir la dona en una taràntula i aquest és un error fatal que es deuria resoldre al divan d’un psicòleg i no a la literatura -. Aquest enamorament foll és tan sols el principi d’un deliri major, on el “càstig” per cometre el pecat original va més enllà de l’expulsió del paradís adolescent. Hi haurà redempció aleshores per a Andrei i Gina? Amb aquest autor, la resposta mai serà tancada.
Mar Armengol

Franz Ferdinand, fidels al seu dandy rock

Franz-Ferdinand-right-action_laenecontecho

Arribo una mica tard per comentar el concert que, el passat dia 5 d’abril, va tancar al barceloní Sant Jordi Club la gira de Franz Ferdinand, la banda musical més cool de Glasgow, que ha voltat molt per presentar el seu nou àlbum: Right thoughts, Right Words, Right Action. No obstant, més val tard que mai i, a més, l’adrenalina post-concert em sol dur a escoltar molt més el grup que he vist en directe durant els dies posteriors al seu  concert – si ha valgut la pena, és clar – de manera que aquests dies han estat el bull que faltava a aquest post. D’entrada, cal dir que aquesta banda, nascuda el 2001, sap donar bons espectacles – no van parar de tocar de les 21 a les 22:45h – i posseeix un directe que no decep en comparació amb el seu so enllaunat.

franz-ferdinand

Franz Ferdinand és fidel a la seva fòrmula de dandy rock, que conté una bona dosi de cinisme elegant i a l’hora gamberra, és a dir, aspiracional i desitjable tant per a homes com per a dones. El concert, efectivament, no es podia qualificar ni per sexe ni per edat majoritaris; la veu magnètica d’Alex Kapranos ens convidava a tots a sentir que duiem unes Ray Ban imaginàries i a pensar que, malgrat que el món sigui dur, a nosaltres ens és igual perquè som tan elegants com ell. I punt. De fet, això és el què es desprèn de temes fantàstics com  Right Action – pertanyents al seu nou àlbum – i de clàssics com Take Me Out o No Girls. I altres temes també ens demostren que rere la seva aparença dura també se sinceren, com ara Standing on the Horizon, una altra novetat, mentre que Fresh Strawberries sintetitza perfectament aquesta dualitat amb una lletra força agra i una melodia gamberrament dolça:

Fresh Strawberries:

We are fresh strawberries
Fresh burst of red strawberries
Ripe, turning riper in the bowl
We will soon be rotten
We will all be forgotten
Half remembered rumours of the old

Wouldn’t it be easy with
Something to believe in that could
Give us more
Then here’s my work
So where’s my pay
To buy what I don’t need?
Wouldn’t it be easy to believe?

Podeu escoltar més temes del grup al seu canal Vevo a YouTube i a Spotify

Text: Mar Armengol
Imatge del grup pertanyent a Dcode Festival 2013 (Madrid)

Commemoracions a la ficció: ‘Cims Rúfols’

L’agenda literària de l’editorial Alba ens recorda a les seves interessants notes que un 20 de març del 1784 va morir Catherine Earnshaw, la protagonista de Cims Rúfols (publicada el 1847), a causa del patiment i la pena ocasionats pel seu amor impossible, en Heathcliff. De totes maneres, Cims Rúfols és molt més que una història d’amor… La trama planteja un conflicte fatal per part de Cathy que va més enllà de triar entre dos homes ja que tots dos representen estils de vida contraposats: per una banda, la convenient estabilitat que es reflecteix en l’insuls Edgar Linton i per l’altra, una sueprvivència gens confortable però apassionada, personalitzada en el voluble Heathcliff. A partir d’un triangle amorós, Emily Brontë, l’autora, va reflectir el classisme, la venjança i el destí tràgic dels qui es deixen endur per les emocions.

Catherine Earnshaw va morir per mal d'amors un 20 de març

Catherine Earnshaw, protagonista de la novel·la, va morir per mal d’amors un 20 de març

La manera d’explicar l’argument resulta a més transgressor: es desenvolupa a partir dels records de Nelly, la fidel majordoma a la finca que dóna nom a l’obra, qui, anys després dels tràgics fets, relata la història a un visitant desconegut, el pobre senyor Lockwood – a qui per poc li surt el cor per la boca quan creu haver vist l’anima en pena d’una jove, la Cathy, a través d’una finestra -. Des d’un perspectiva humil i sensata com la de Nelly, Emily Brontë es distancia dels privilegis i fa èmfasi en el classisme, cosa que li permet mostrar la imposició del pragmatisme davant de les emocions en el salvatge entorn de Yorkshire – aquests singulars i agrests paratges es poden visitar en la seva reserva natural, on s’han rodat diverses adaptacions cinematogràfiques de la novel·la -, que arriben a costar la vida als protagonistes.

De fet, arrel de la tendència constant d’actualitzar novel·les de Jane Austen, precisament l’escriptora Jo Baker va seguir l’exemple de Brontë i va decidir a donar veu a Les ombres de Longbourn (2013) als criats dels Bennet, que viuen de lluny la romàntica història, carregada d’orgull i prejudicis, entre Elizabeth i el senyor Darcy, tot i que ells pràcticament la ignoren.

Jane Austen, a diferència d'Emily Brontë, havia deixat muts els criats a les novel·les i l'autora Jo Baker en treu profit ara d'això

Jane Austen, a diferència de Brontë, havia deixat muts els criats a les novel·les i l’autora Jo Baker treu profit ara d’això

Cims Rúfols en canvi no ha requerit aquesta mena d’actualitzacions perquè d’entrada el seu plantejament, desenvolupat als primers anys del segle XIX, ja és revolucionari precisament per no caure en manierismes romàntics i oferir en una lectura externa dels fets gràcies a Nelly, que ens permet apreciar les llums i ombres d’uns personatges egoïstes i moralment qüestionables, que no juguen net en cap moment. De fet, Nelly s’implica en descobrir les intencions les seves intencions quan pregunta directament a Cathy, tot sabent que Heathcliff les escolta amagat a les ombres, per què ella “s’estima” en Linton; la resposta de Cathy, menyspreant Heathcliff en un principi però confessant massa tard que l’estima a ell, marca l’inici d’una batalla emocional, plena de ressentiment i venjances, que acaba amb tots dos. L’amor no s’idealitza com un motor vital en aquesta novel·la, ben al contrari: és víctima del realisme, que literàriament també s’estava imposant com a tendència en la ficció. Només més enllà de la vida, en un presumpte paradís eteri, Heathcliff i Cathy poden retrobar-se i viure el seu amor que, literalment, és impossible.

Laurence Olivier suavitza el caràcter de Heathcliff a la gran pantalla però Oberon entèn el caràcter capritxós i voluble de Cathy

Laurence Olivier suavitza la rauxa de Heathcliff a la gran pantalla però Oberon entèn el caràcter capritxós i manipulador de Cathy

La història d’amor i odi dels protagonistes de Cims Rúfols s’ha dut a la gran pantalla en diverses ocasions. Jo em permeto destacar la més antiga, protagonitzada el 1939 per Merle Oberon i Sir Laurence Olivier, on el caràcter capritxós de Cathy es destaca, adequadament, però ni de bon tros Olivier plasma el destructiu de Heathcliff, més aviat el redueix a un xai. D’altra banda, el brillant Ralph Fiennes va estar a l’alçada interpretativa del personatge el 1992, tot i que el seu aspecte no coïncidia gaire amb el què es dóna a la novel·la, ja que el descriu com un noi bru de mirada fosca. Juliette Binoche complementava el repartiment i també  clava el rol de Cathy. La darrera adaptació, realitzada per Andrea Arnold el 2011, fa que Yorkshire es manifesti, per fi, com un personatge més a la pel·lícula però en detriment de les actuacions principals, de Kaya Scodelario i James Howson, que són absolutament planes. Només els joves actors que donen vida als protagonistes quan són adolescents estan a l’alçada. En aquesta pel·lícula també cal remarcar una banda sonora que enalteix l’esperit novel·la, encapçalada per Mumford & Sons i el seu The Enemy.

La cineasta Andrea Arnold, a la frontera entre el cinema experimental, ens ofereix un paisatge de Yorkshire molt viu a la seva adaptació del clàssic de Brontë

La cineasta Andrea Arnold, a la cruïlla entre el cinema comercial i l’experimental, ens ofereix un paisatge de Yorkshire molt viu a la seva adaptació del clàssic de Brontë

Mar Armengol

Tom Odell va més enllà del lirisme a la sala Apolo

Tom-Odell-Long-Way-Down

El jove compositor i cantant britànic Tom Odell va presentar ahir en directe a Barcelona el seu primer àlbum, Long Way Down, a la sala Apolo. En un entorn proper i amb un públic de totes les edats entusiasta, Odell, amb el seu inseparable piano, es va deixar anar, tot superant la faceta melancòlica i taciturna pròpia de les campanyes de màrqueting que el representen, per entregar-se a un frenesí on el blues i el rock flirtejaven amb el lirisme característic dels seus temes, com Grow Old With Me, Can’t Pretend, I Know o Another Love, que els assistents vam cantar de principi a fi.

El piano és la columna vertebral de les cançons d'Odell

El piano és la columna vertebral de les cançons d’Odell

Odell, guanyador d’un Brit Award el 2013, va demostrar caràcter i una sintonia molt positiva amb la banda que l’acompanyava; als músics també se’ls pot atorgar el mèrit de potenciar un show ben animat, amb imporvisacions tant divertides com virtuoses – a l’escenari va sonar el piano d’Odell, dues guitarres, un contrabaix, un baix, una bateria i una harmònica – . Odell i els seus músics van prescindir d’una posada en escena glamurosa i el protagonista es va mostrar molt empàtic amb el públic; va pronunciar algunes frases en castellà i fins i tot va cantar un tema dedicat a Barcelona que, segons va dir, havia composat abans de sortir a l’escenari.

Ryan Keen, el teloner, també britànic, va entroncar amb el talent musical dels seus successors a l’escenari amb la seva guitarra acústica. Keen va aprofitar al màxim la mitja hora de presentació de què va disposar interpretant cançons melòdiques d’estil folkie i a moments country, per donar pas a un Tom Odell que en persona sorprèn per resultar molt més elèctric i seductor que als seus videoclips. Esperem que en els seus propers treballs potenciï aquest tarannà, ara que la seva (prefabricada) imatge de noi bo ha estat superada gràcies a un talentós i atrevit directe.

Podeu descoobrir més videoclips al canal de Vevo del cantat. 

Mar Armengol

L’amor és cec a ‘Her’

31Canciones-Her-Spike-Jonze-1

La dependència dels sistemes operatius per part dels humans assoleix la seva màxima expressió a Her, la nova pel·lícula del director Spike Jonze, amb un superb Joaquin Phoenix com a protagonista. Her, que recentment ha estat guardonada amb l’Oscar al Millor Guió Original, se situa en un futur proper i relata la història de Theodore Twombly (Phoenix), un escriptor hipersensible que no ha pogut superar la separació de la seva dona (Rooney Mara) i que està absoultament enganxat a la tecnologia, com la majoria de la gent que l’envolta de fet. Malgrat que Theodore es dediqui a escriure cartes romàntiques o senzillament sentides als éssers estimats d’altres, en la seva vida ell es mostra incapaç de connectar amb ningú, com es posa de manifest en una cita a cegues amb Olivia Wilde. Però mentre que els humans no el satisfan, la veu d’un sofisticat sistema operatiu l’enamora: es tracta de la invisible i omnipresent Samantha, a qui dóna vida Scarlett Johansson – un motiu definitiu per veure la pel·lícula en versió original -.

Theodore desenvolupa una relació humana amb l'artificial Samantha

Theodore desenvolupa una relació humana amb l’artificial Samantha

Samantha és la sofisticació de la Siri del sistema iOS d’Apple que ens busca restaurants a la vora: és capaç de sentir i té curiositat pel seu entorn; fins i tot, en un principi ella sembla més viva que el mateix Theodore. El film arriba fins a extrems realment sorprenents, com el moment en què tots dos arriben a mantenir relacions, però per molt lluny que s’atreveixi a anar, mai perd la versemblança i això podria resultar en certa manera preocupant ja que en el nostre present ja hi ha persones que, si bé no s’han enamorat del seu ordinador, prefereixen mantenir una relació en línia, que salva les traves de la comunicació real – el programa Catfish de la cadena MTV destapa la realitat que se sol amagar rere perfils de facebook massa perfectes -. Les distàncies entre aquests dos extrems per tant semblen cada cop més curtes.

Theodore recorda amb amargor la seva felicitat passada amb Catherine, un fet que l'aliena

El protagonista recorda amb amargor la seva felicitat amb Catherine, un fet que l’aliena

Que Theodore s’enamori de Samantha no es presenta pas com un tabú a la pel·lícula, ja que ell no és l’únic que es deixa seduir per la “personalitat” ideal d’aquest sistema operatiu: Amy, a qui interpreta Amy Adams, no s’enamora del seu però sí que hi estableix una amistat després de seprar-se del seu marit de carn i ossos. Més enllà d’una reflexió sobre les addiccions que poden comportar les noves tecnologies, aquesta pel·lícula presenta un conflicte que es pot remuntar més enrere en el temps: el de la solitud. El personatge Catherine (Mara), que es presenta com a negatiu al començament, retreu lúcidament a Theodore que cerqui refugi en una veu perfecta perquè no té una voluntat real per desenvolupar empatia cap a un ésser real, amb les seves virtuts i defectes.

Text: Mar Armengol
Imatges: Her (Spike Jonze, 2013)

Post Navigation

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

%d bloggers like this: