Batec de Cultura

Per viure-la i gaudir-la

La dissecció de la intimitat a:

masters-of-sex-52606412d4f8a

“Sexe”. Hi ha alguna altra paraula que desperti més interès de manera tan immediata? Tal vegada “xocolata”, “vacances” o “gratis”. Sigui com sigui, “sexe” es troba al podi dels conceptes magnètics i a l’hora de crear una sèrie és sens dubte el més escaient. A partir d’aquesta curta però rotunda paraula, Masters of Sex s’ha coronat com una de les sèries del 2013-14.

De tota manera, cal aclarir que, malgrat comptar amb escenes de sexe explícit com poques vegades s’havia vist a la petita pantalla, el més interessant és que aquest no resulta pas el motiu pel qual t’hi enganxes – segons el meu parer -: el sexe aquí es dissecciona i s’estudia, forma part d’una investigació, i, sobretot, obre la porta a la reflexió sobre els sentiments, les relacions humanes i els esquemes socials. No representa, com es mostra i es narra constantment, el clímax, la meta o l’expressió d’amor segons les toves directrius de qualsevol pel·lícula o novel·la fàcils. De fet. si es pren com a protagonista un ginecòleg que busca escriure el seu nom a la història de la ciència, i de retruc desfer-se dels dimonis del seu passat, òbviament fugim de la convencionalitat. I si a l’argument sumem una dona que sedueix en comptes de ser seduïda en una època – Amèrica, anys ’50 – en què et penjaven el cartell de p*** per dur la faldilla per sobre del genoll, definitivament ens trobem en una altra divisió.

Nicholas D'Agosto com a Dr. Ethan Haas, Michael Sheen com Dr. William Masters, Lizzy Caplan com Virginia Johnson, Teddy Sears com Dr. Austin Langham i Caitlin Fitzgerald com a Libby. Imatge: Erwin Olaf/SHOWTIME

Michael Sheen i Lizzy Caplan, o sigui, Masters i Johnson a la sèrie, comparteixen escena amb uns secundaris igual de complexos. Imatge: Erwin Olaf/SHOWTIME

William Masters i Virginia Johnson són aquesta parella. Tots dos inicien una investigació en el camp de la sexologia, que esclatarà en una veritable revolució, aportant el millor de sí mateixos: el saber científic d’ell i l’esperit rebel d’ella. Rere els personatges, que van ser reals i la història dels quals es ressumeix al llibre de Thomas Maier que dóna nom a la sèrie i que l’ha inspirat, es troben l’actoràs Michael Sheen i Lizzy Caplan, una actriu secundària – és l’artista inadaptada de la mítica Mean Girls, tot i que costa reconèixer-la en aquest film – que per fi ha trobat el paper clau en la seva carrera interpretativa.

Malgrat que un abisme generacional separi Sheen i Caplan, tots dos mostren una complicitat – química, mai més ben dit – que aporta carisma a una trama brillant, on una investigació amb subjectes humans que busca descodificar els secrets del sexe esdevé l’excusa per aprofundir en la història de personatges complexos i, a partir d’aquí, disseccionar la complicada intimitat, el camp de joc on s’exposen els desitjos i el patiment sense filtres.

Lizzy Caplan com a Virginia Johnson i Michael Sheen com a Dr. William. Foto: Craig Blankenhorn/SHOWTIME.

Masters (Sheen) i Johnson (Caplan), en un duel de protagonisme constant. Imatge: Craig Blankenhorn/SHOWTIME.

L’estètica vintage és el complement que arrodoneix aquesta sèrie i que ens remet, sense remei, a Mad Men: anys ’50-’60, pentinats masculins impecables, vestits estil Grace Kelly i una suposada Amèrica perfecta, però intoxicada amb els seus propis perjudicis. Tot i que comparar-les més enllà de la imatge seria injust – Mad Men és la nova sèrie de culte que compta amb sis temporades a les seves esquenes i Masters… només en té una -, és cert que Masters of Sex és deutora una mica més enllà de la imatge a Mad Men: la manera de construir el relat dramàtic que va imposar la sèrie de Don Draper ha fet escola, amb els seus flashbacks explicatius, les seves imatges poètiques i la creació d’aures melancòliques a partir d’escenes tan tristes com plenes de significat, que es combinen amb grans moments de cinisme i d’humor negre. Masters of Sex beu d’aquest estil però en crea un de propi i és d’agrair que el protagonista, Bill Masters, adquireixi fons a mesura que avancen els capítols, ben al contrari que en Don, la personalitat del qual ven tant de fum com els anuncis que crea. Això sí: tots dos comparteixen l’afició a la infidelitat, una tendència clau en la investigació de Masters.

Per saber més detalls de la història de Masters i Johnsons es pot donar un cop d’ull a aquesta completa entrada de Grazia.es i al web de Canal +, on podem veure la sèrie.

Text: Mar Armengol
Crèdits del material gràfic: 
Masters of Sex Temporada 1 - 
© 2013 Sony Pictures Television Inc. Tots els drets reservats.

La literatura com a catarsi a la prosa de Mircea Cărtărescu

En un panorama literari saturat de guions cinematogràfics camuflats de novel·les, la prosa de l’autor romanès Mircea Cărtărescu (Bucarest, 1956), impregnada d’una poesia fosca que flueix en un torrent d’escenes a mig camí entre allò oníric i allò macabre, reivindica la consistència de la novel·la. L’autor fuig del confort narratiu prenent com a subjectes de les seves històries personatges foscos, tot sovint amb traumes del passat, que es veuen abocats a situacions extremes. No obstant, Cărtărescu tendeix a fer un exercici d’ “exorcisme” amb aquestes ànimes en pena, una pràctica que es fa palesa en alguns dels seus relats, com ara Lulu (1994).

Lulu és una novel·la curta - Impedimenta publica en castellà l’obra de  Cărtărescu –  realtada en primera persona per en “Víctor”, un home que s’ha retirat a la solitud de les muntanyes per escriure la seva història i desfer-se per fi del turment que li provoca pensar en Lulu, un company de classe que el va marcar per sempre quan, vestit de dona, se li va insinuar en uns campaments, un escenari típicament americà traslladat aquí a l’austera Romania dels anys ’70, motiu recurrent – i autobiogràfic – en la prosa d’aquest autor. Però és Lulu l’únic responsable d’aquest patiment que no deixa viure a Víctor? És ell (o ella) qui ha teixit una tela d’aranya gegant que devora el protagonista? Cărtărescu no deixa que el lector es relaxi, no ofereix una lectura fàcil, però aquesta prova dóna versemblança a la història que ens explica.

L’editorial Impedimenta presenta originals tràilers de llibres. Al seu web podeu fer donar un cop d’ull al primer capítol de Lulu

Cărtărescu es considera l’autor romanès més improtant actualment i de fet és el primer autor d’aqust país que podria optar al premi Nobel de Literatura. Entre les seves obres destaca sobretot Nostalgia (1993), una compilació de diversos contes on l’autor reivindica el seu estil. Aquí podem trobar El Ruletista – Impedimenta ha publicat en un volum independent aquest conte -, un amarg relat amb una cínica reflexió moral sobre el perill de jugar amb la mort.
Gemelos és una altra de les històries que destaquen en aquesta compilació, on Andrei, un company de classe de Victor, el protagonista de Lulu, s’enamora perdudament de Gina, una noia superficial que el duu a la bogeria –   des del meu punt de vista, Cărtărescu tendeix a converir la dona en una taràntula i aquest és un error fatal que es deuria resoldre al divan d’un psicòleg i no a la literatura -. Aquest enamorament foll és tan sols el principi d’un deliri major, on el “càstig” per cometre el pecat original va més enllà de l’expulsió del paradís adolescent. Hi haurà redempció per a Andrei i Gina?
Mar Armengol

Franz Ferdinand, fidels al seu dandy rock

Franz-Ferdinand-right-action_laenecontecho

Arribo una mica tard per comentar el concert que, el passat dia 5 d’abril, va tancar al barceloní Sant Jordi Club la gira de Franz Ferdinand, la banda musical més cool de Glasgow, que ha voltat molt per presentar el seu nou àlbum: Right thoughts, Right Words, Right Action. No obstant, més val tard que mai i, a més, l’adrenalina post-concert em sol dur a escoltar molt més el grup que he vist en directe durant els dies posteriors al seu  concert – si ha valgut la pena, és clar – de manera que aquests dies han estat el bull que faltava a aquest post. D’entrada, cal dir que aquesta banda, nascuda el 2001, sap donar bons espectacles – no van parar de tocar de les 21 a les 22:45h – i posseeix un directe que no decep en comparació amb el seu so enllaunat.

franz-ferdinand

Franz Ferdinand és fidel a la seva fòrmula de dandy rock, que conté una bona dosi de cinisme elegant i a l’hora gamberra, és a dir, aspiracional i desitjable tant per a homes com per a dones. El concert, efectivament, no es podia qualificar ni per sexe ni per edat majoritaris; la veu magnètica d’Alex Kapranos ens convidava a tots a sentir que duiem unes Ray Ban imaginàries i a pensar que, malgrat que el món sigui dur, a nosaltres ens és igual perquè som tan elegants com ell. I punt. De fet, això és el què es desprèn de temes fantàstics com  Right Action – pertanyents al seu nou àlbum – i de clàssics com Take Me Out o No Girls. I altres temes també ens demostren que rere la seva aparença dura també se sinceren, com ara Standing on the Horizon, una altra novetat, mentre que Fresh Strawberries sintetitza perfectament aquesta dualitat amb una lletra força agra i una melodia gamberrament dolça:

Fresh Strawberries:

We are fresh strawberries
Fresh burst of red strawberries
Ripe, turning riper in the bowl
We will soon be rotten
We will all be forgotten
Half remembered rumours of the old

Wouldn’t it be easy with
Something to believe in that could
Give us more
Then here’s my work
So where’s my pay
To buy what I don’t need?
Wouldn’t it be easy to believe?

Podeu escoltar més temes del grup al seu canal Vevo a YouTube i a Spotify

Text: Mar Armengol
Imatge del grup pertanyent a Dcode Festival 2013 (Madrid)

Commemoracions a la ficció: ‘Cims Rúfols’

L’agenda literària de l’editorial Alba ens recorda a les seves interessants notes que un 20 de març del 1784 va morir Catherine Earnshaw, la protagonista de Cims Rúfols (publicada el 1847), a causa del patiment i la pena ocasionats pel seu amor impossible, en Heathcliff. De totes maneres, Cims Rúfols és molt més que una història d’amor… La trama planteja un conflicte fatal per part de Cathy que va més enllà de triar entre dos homes ja que tots dos representen estils de vida contraposats: per una banda, la convenient estabilitat que es reflecteix en l’insuls Edgar Linton i per l’altra, una sueprvivència gens confortable però apassionada, personalitzada en el voluble Heathcliff. A partir d’un triangle amorós, Emily Brontë, l’autora, va reflectir el classisme, la venjança i el destí tràgic dels qui es deixen endur per les emocions.

Catherine Earnshaw va morir per mal d'amors un 20 de març

Catherine Earnshaw, protagonista de la novel·la, va morir per mal d’amors un 20 de març

La manera d’explicar l’argument resulta a més transgressor: es desenvolupa a partir dels records de Nelly, la fidel majordoma a la finca que dóna nom a l’obra, qui, anys després dels tràgics fets, relata la història a un visitant desconegut, el pobre senyor Lockwood – a qui per poc li surt el cor per la boca quan creu haver vist l’anima en pena d’una jove, la Cathy, a través d’una finestra -. Des d’un perspectiva humil i sensata com la de Nelly, Emily Brontë es distancia dels privilegis i fa èmfasi en el classisme, cosa que li permet mostrar la imposició del pragmatisme davant de les emocions en el salvatge entorn de Yorkshire – aquests singulars i agrests paratges es poden visitar en la seva reserva natural, on s’han rodat diverses adaptacions cinematogràfiques de la novel·la -, que arriben a costar la vida als protagonistes.

De fet, arrel de la tendència constant d’actualitzar novel·les de Jane Austen, precisament l’escriptora Jo Baker va seguir l’exemple de Brontë i va decidir a donar veu a Les ombres de Longbourn (2013) als criats dels Bennet, que viuen de lluny la romàntica història, carregada d’orgull i prejudicis, entre Elizabeth i el senyor Darcy, tot i que ells pràcticament la ignoren.

Jane Austen, a diferència d'Emily Brontë, havia deixat muts els criats a les novel·les i l'autora Jo Baker en treu profit ara d'això

Jane Austen, a diferència de Brontë, havia deixat muts els criats a les novel·les i l’autora Jo Baker treu profit ara d’això

Cims Rúfols en canvi no ha requerit aquesta mena d’actualitzacions perquè d’entrada el seu plantejament, desenvolupat als primers anys del segle XIX, ja és revolucionari precisament per no caure en manierismes romàntics i oferir en una lectura externa dels fets gràcies a Nelly, que ens permet apreciar les llums i ombres d’uns personatges egoïstes i moralment qüestionables, que no juguen net en cap moment. De fet, Nelly s’implica en descobrir les intencions les seves intencions quan pregunta directament a Cathy, tot sabent que Heathcliff les escolta amagat a les ombres, per què ella “s’estima” en Linton; la resposta de Cathy, menyspreant Heathcliff en un principi però confessant massa tard que l’estima a ell, marca l’inici d’una batalla emocional, plena de ressentiment i venjances, que acaba amb tots dos. L’amor no s’idealitza com un motor vital en aquesta novel·la, ben al contrari: és víctima del realisme, que literàriament també s’estava imposant com a tendència en la ficció. Només més enllà de la vida, en un presumpte paradís eteri, Heathcliff i Cathy poden retrobar-se i viure el seu amor que, literalment, és impossible.

Laurence Olivier suavitza el caràcter de Heathcliff a la gran pantalla però Oberon entèn el caràcter capritxós i voluble de Cathy

Laurence Olivier suavitza la rauxa de Heathcliff a la gran pantalla però Oberon entèn el caràcter capritxós i manipulador de Cathy

La història d’amor i odi dels protagonistes de Cims Rúfols s’ha dut a la gran pantalla en diverses ocasions. Jo em permeto destacar la més antiga, protagonitzada el 1939 per Merle Oberon i Sir Laurence Olivier, on el caràcter capritxós de Cathy es destaca, adequadament, però ni de bon tros Olivier plasma el destructiu de Heathcliff, més aviat el redueix a un xai. D’altra banda, el brillant Ralph Fiennes va estar a l’alçada interpretativa del personatge el 1992, tot i que el seu aspecte no coïncidia gaire amb el què es dóna a la novel·la, ja que el descriu com un noi bru de mirada fosca. Juliette Binoche complementava el repartiment i també  clava el rol de Cathy. La darrera adaptació, realitzada per Andrea Arnold el 2011, fa que Yorkshire es manifesti, per fi, com un personatge més a la pel·lícula però en detriment de les actuacions principals, de Kaya Scodelario i James Howson, que són absolutament planes. Només els joves actors que donen vida als protagonistes quan són adolescents estan a l’alçada. En aquesta pel·lícula també cal remarcar una banda sonora que enalteix l’esperit novel·la, encapçalada per Mumford & Sons i el seu The Enemy.

La cineasta Andrea Arnold, a la frontera entre el cinema experimental, ens ofereix un paisatge de Yorkshire molt viu a la seva adaptació del clàssic de Brontë

La cineasta Andrea Arnold, a la cruïlla entre el cinema comercial i l’experimental, ens ofereix un paisatge de Yorkshire molt viu a la seva adaptació del clàssic de Brontë

Mar Armengol

Tom Odell va més enllà del lirisme a la sala Apolo

Tom-Odell-Long-Way-Down

El jove compositor i cantant britànic Tom Odell va presentar ahir en directe a Barcelona el seu primer àlbum, Long Way Down, a la sala Apolo. En un entorn proper i amb un públic de totes les edats entusiasta, Odell, amb el seu inseparable piano, es va deixar anar, tot superant la faceta melancòlica i taciturna pròpia de les campanyes de màrqueting que el representen, per entregar-se a un frenesí on el blues i el rock flirtejaven amb el lirisme característic dels seus temes, com Grow Old With Me, Can’t Pretend, I Know o Another Love, que els assistents vam cantar de principi a fi.

El piano és la columna vertebral de les cançons d'Odell

El piano és la columna vertebral de les cançons d’Odell

Odell, guanyador d’un Brit Award el 2013, va demostrar caràcter i una sintonia molt positiva amb la banda que l’acompanyava; als músics també se’ls pot atorgar el mèrit de potenciar un show ben animat, amb imporvisacions tant divertides com virtuoses – a l’escenari va sonar el piano d’Odell, dues guitarres, un contrabaix, un baix, una bateria i una harmònica - . Odell i els seus músics van prescindir d’una posada en escena glamurosa i el protagonista es va mostrar molt empàtic amb el públic; va pronunciar algunes frases en castellà i fins i tot va cantar un tema dedicat a Barcelona que, segons va dir, havia composat abans de sortir a l’escenari.

Ryan Keen, el teloner, també britànic, va entroncar amb el talent musical dels seus successors a l’escenari amb la seva guitarra acústica. Keen va aprofitar al màxim la mitja hora de presentació de què va disposar interpretant cançons melòdiques d’estil folkie i a moments country, per donar pas a un Tom Odell que en persona sorprèn per resultar molt més elèctric i seductor que als seus videoclips. Esperem que en els seus propers treballs potenciï aquest tarannà, ara que la seva (prefabricada) imatge de noi bo ha estat superada gràcies a un talentós i atrevit directe.

Podeu descoobrir més videoclips al canal de Vevo del cantat. 

Mar Armengol

L’amor és cec a ‘Her’

31Canciones-Her-Spike-Jonze-1

La dependència dels sistemes operatius per part dels humans assoleix la seva màxima expressió a Her, la nova pel·lícula del director Spike Jonze, amb un superb Joaquin Phoenix com a protagonista. Her, que recentment ha estat guardonada amb l’Oscar al Millor Guió Original, se situa en un futur proper i relata la història de Theodore Twombly (Phoenix), un escriptor hipersensible que no ha pogut superar la separació de la seva dona (Rooney Mara) i que està absoultament enganxat a la tecnologia, com la majoria de la gent que l’envolta de fet. Malgrat que Theodore es dediqui a escriure cartes romàntiques o senzillament sentides als éssers estimats d’altres, en la seva vida ell es mostra incapaç de connectar amb ningú, com es posa de manifest en una cita a cegues amb Olivia Wilde. Però mentre que els humans no el satisfan, la veu d’un sofisticat sistema operatiu l’enamora: es tracta de la invisible i omnipresent Samantha, a qui dóna vida Scarlett Johansson – un motiu definitiu per veure la pel·lícula en versió original -.

Theodore desenvolupa una relació humana amb l'artificial Samantha

Theodore desenvolupa una relació humana amb l’artificial Samantha

Samantha és la sofisticació de la Siri del sistema iOS d’Apple que ens busca restaurants a la vora: és capaç de sentir i té curiositat pel seu entorn; fins i tot, en un principi ella sembla més viva que el mateix Theodore. El film arriba fins a extrems realment sorprenents, com el moment en què tots dos arriben a mantenir relacions, però per molt lluny que s’atreveixi a anar, mai perd la versemblança i això podria resultar en certa manera preocupant ja que en el nostre present ja hi ha persones que, si bé no s’han enamorat del seu ordinador, prefereixen mantenir una relació en línia, que salva les traves de la comunicació real – el programa Catfish de la cadena MTV destapa la realitat que se sol amagar rere perfils de facebook massa perfectes -. Les distàncies entre aquests dos extrems per tant semblen cada cop més curtes.

Theodore recorda amb amargor la seva felicitat passada amb Catherine, un fet que l'aliena

El protagonista recorda amb amargor la seva felicitat amb Catherine, un fet que l’aliena

Que Theodore s’enamori de Samantha no es presenta pas com un tabú a la pel·lícula, ja que ell no és l’únic que es deixa seduir per la “personalitat” ideal d’aquest sistema operatiu: Amy, a qui interpreta Amy Adams, no s’enamora del seu però sí que hi estableix una amistat després de seprar-se del seu marit de carn i ossos. Més enllà d’una reflexió sobre les addiccions que poden comportar les noves tecnologies, aquesta pel·lícula presenta un conflicte que es pot remuntar més enrere en el temps: el de la solitud. El personatge Catherine (Mara), que es presenta com a negatiu al començament, retreu lúcidament a Theodore que cerqui refugi en una veu perfecta perquè no té una voluntat real per desenvolupar empatia cap a un ésser real, amb les seves virtuts i defectes.

Text: Mar Armengol
Imatges: Her (Spike Jonze, 2013)

‘Pussy Riot: a punk prayer’ o la raó de ser de l’activisme

Els passamuntanyes de colors són la simpàtica senyal d'identitat d'aquesta formació musical punk russa

Els passamuntanyes de colors són la simpàtica senyal d’identitat d’aquesta formació musical punk russa

Per fi podem veure a la gran pantalla el documental que segueix el procès judicial més mediàtic a Rússia dels darrers anys: la condemna a presó de Nadia, Katia i Masha, integrants  del grup musical feminista punk rus Pussy Riot. La raó? La performance musical de protesta que van dur a terme a la catedral de Moscou en motiu de la reelecció del president Vladimir Putin el 2012. El documental, premiat el 2013 a Sundance amb el guardó especial del jurat, ens mostra les motivacions de les Pussy Riot, la repercussió que van tenir els seus actes a escala mundial i també, de retruc, ofereix una panoràmica del feminisme contemporani en el context concret d’una Rússia dividida entre el progressisme i el conservadurisme.

D’ençà la dissolució de la Unió Soviètica el 1991, la societat russa ha experimentat un retorn a l’ortodòxia com a reacció a la repressió religiosa que va tenir lloc durant l’època comunista. El respecte per les tradicions es va instrumentalitzar com a acusació en contra de les Pussy Riot, per esvair la veritable motivació del seus actes, que rau precisament en una crítica a l’obscur govern de Putin, un líder polític que domina Rússia des del 1999 i que ho seguirà fent de moment fins el 2018. La manipulació dels mitjans de comunicació russos, com ens mostra el documental, va encendre la ràbia dels radicals ortodoxos, que fins i tot amenaçaven les activistes i els seus parents, com confessen els mateixos familiars davant la càmera. La gran cortina de fum “‘d’odi religiós” per part de les Pussy Riot al país no va ser efectiva a la resta del món, on feministes anònimes i personatges tan influents com Madonna van donar el seu suport a aquestes joves que tenen com a objectiu denunciar la submissió davant d’un govern repressor que s’ha unit amb l’Església per controlar el poble.

El mediàtic procès judicial de les Pussy Riot posa de manifest la repressió actual a Rússia

El mediàtic procès judicial de les Pussy Riot posa de manifest la repressió actual a Rússia

Si bé les Pussy Riot es van disculpar per ofendre els fidels anònims en aquella actuació concreta, durant tot el procès judicial no van perdre el seu caràcter combatiu contra l’autoritat judicial, que amb prou feines les va deixar defensar-se. Com recorden Katia, Masha i Nadia, la seva manera d’expressar-se no cerca la violència o l’odi sinó l’expressió artística i la reivindicació pacífica de la llibertat d’expressió, sobretot de la dona, a través de la música punk. En una societat contemporània elles ens recorden els motius de la vigència de l’activisme per evitar que la societat es torni submissa davant d’un poder que sembla retornar a l’absolutisme.

Aquest documental, tan estretament vinculat amb el present – les Pussy Riot van abandonar la presó el passat desembre – , podria seguir desenvolupant-se més enllà de la pantalla ja que recentment s’ha pogut saber que Nadia i Masha han estat presuntament expulsades de la formació per vendre entrades per a un concert d’Amnistia Internacional amb la Reina del Pop a Nova York, com apunta una carta penjada al blog del grup. Però segons The Guardian, elles no tenen pas cap intenció d’abandonar la causa per la qual han lluitat i la seva darrera actuació als Jocs d’Hivern de Sotxi aixó ho demostra, com recull El Periódico. Això podria encetar un altre debat sobre les normes no escrites de l’activisme.

Podeu anar a veure el documental sobre les Pussy Riot en versió original subtitulada als Cinemes Girona.

Text: Mar Armengol

‘Babet, cuina a tres veus’: el gran musical de petit format

02_Banner_-BABET

El Versus Teatre ha recuperat l’obra de teatre musical Babet, cuina a tres veus, de la companyia Les Cot, per oferir la seva tercera temporada, que reafirma l’èxit d’aquest musical gastronòmic de les emocions on tres veus i un piano configuren una història ben intensa.

Deu anys enrere, la Clara, la Tina, l’Olívia van posar totes les seves energies i il·lusions, per motius ben diversos, en el projecte del restaurant Babet. El ganxo d’aquest local es basava en una filosofia culinària on els ingredients i les receptes transmetien al paladar sabors que evocaven emocions i estats d’ànims. L’èxit estava servit però, a causa d’un seguit de circumstàncies i despropòsits, la mala sort, personificada en l’aprofitat Xavi, les va separar i va convertir Babet en el regust amarg de les seves memòries. Després d’una dècada gairebé separades, les tres protagonistes s’han de retrobar perquè en Xavi ha mort en estranyes circumstàncies i decidir la sort del restaurant. Tot i que, després de tant de temps, aquestes tres dones encara tenen coses per retreure’s.

L'obra se succeeix a la cuina del restaurant Babet, on un té lloc una mort ben sospitosa. Fotografia: Senén Escoda

L’obra succeeix a la cuina del restaurant Babet, on un té lloc una mort ben sospitosa. Fotografia: Senén Escoda

La història parteix d’un present de pretès dol per descobrir-nos, a través de diàlegs delirants i cançons interpretades en directe per les tres veus femenines – Anna Ponces, Maria Viñas i Elia Corral – i un pianista amb un rol destacat a l’argument – Óscar Peñarroya -, el passat que les va dur on són ara. Els temes que canten són originals i es complementen amb d’altres que són adaptacions de cançons de mestres com Duke Ellingotn i Cole Porter – especial menció a la de That’s Life, la versió més famosa de la qual és de Sinatra -. El musical a més s’arrodoneix amb receptes de cuina de les emocions hilarants, on tenen cabuda la rancúnia, l’apatia, l’odi i l’amor. Com en la pel·lícula El festín de Babette (Gabriel Axel, 1987), que els personatges citen a l’obra, en un principi totes tres es troben atrapades en una nebulosa gris de ressentiment i frustració, així que necessiten una recepta que connecti directament amb la seva iniciativa. Amb humor àcid i una bona dosi de cinisme, Babet… reivindica l’empenta que cal per defensar els somnis.

L’obra es representarà al Versus Teatre fins el proper 4 de maig els divendres a les 20h; els dissabtes, a les 18 i a les 20h i els diumenges, a les 18h. A través d’Atrapalo.com podeu reservar les entrades amb descompte.

Text: Mar Armengol

’20 ans d’écart’: més que cinema “charmant”

20-ans-d’écart-en-streaming-illimité-vf

És poc usual que el cinema relati una història romàntica en què la dona tingui més edat que l’home. Si bé Hollywood va passar de puntetes per aquest tipus d’argument a The Rebound (Bart Freundlich, 2009), amb Catherine Zeta-Jones com a protagonista, el cinema francès es llueix a la dolça 20 ans d’écart (20 años no importan) amb un encant o charme que no deixa de banda una vessant reivindicativa pel que fa a la igualtat en el camp de “l’amor no té edat”. El film ens presenta la història d’Alice Lantins (Virginia Efira), una ambiciosa mare soltera de 38 anys que no és considerada com a prou “rebel” per ser la redactora en cap de la revista de moda Rebelle. Però gràcies a un malentès, dut fins als darrers extrems gràcies a Twitter, es relaciona l’Alice amb el jove Balthazar (Pierre Niney), un estudiant vint anys més jove que ella, que en el frívol entorn professional de la protagonista es valora molt positivament com a “toy boy”. Alice veu aleshores les portes obertes al cel de l’ascens i treu la pols a les seves armes de seducció per convèncer els seus companys de la seva falsa relació amb Balthazar, tot i que a qui millor “enganya” és a sí mateixa.

20-ans-d-ecart-06-03-2013-10-g

La redacció de “Rebelle” és el teló de fons d’aquesta comèdia romàntica poc convencional

A partir d’aquí, òbviament, comencen els embolics perquè tots dos perden, a la seva manera, el cap per l’altre. Tot i així, de portes endins, Balthazar es desmarca com un noi sensible i madur que no té pas la intenció de contribuir a incrementar la faceta esbojarrada d’Alice, sinó tot el contrari: ell vol implicar-se en totes les facetes de la vida d’Alice seriosament, incloent la seva filla. En aquest aspecte, la pel·lícula contraposa aquesta peculiar relació amb les dels homes que en plena crisi dels quaranta o cinquanta cerquen evadir-se en companyia d’una noia més jove, mostrant com a exemple el pare de Balthazar. En un moment de la pel·lícula, a més, l’exmarit d’Alice fins i tot li recrimina que el què està fent ella no està ben vist, tot i que ell també surti amb una noia més jove.

20-ans-d-ecart_1899747

La química entre Virginia Efira i Pierre Niney és un motiu de pes per veure el film

Alice i Balthazar certament no respecten l’status quo en general però tampoc se cenyeixen en particular a les normes de les relacions marcades per una diferència d’edat considerable: la persona jove en aquest cas no constitueix una lleugera lliberació en la convencional vida de l’altra – l’itailà Federico Moccia encobreix molt bé aquest topicazoPerdona si te llamo amor, un exponent del seu fast food literari -,  sinó que es rebel·la com a un igual. En darrera instància, Balthazar demostra una autenticitat que fins i tot desarma la gèlida directora de Rebelle, una còpia de Miranda Priestly / Anna Wintour, i aconsegueix que Alice es replantegi si realment anhela tant l’ascens.

Podeu anar a veure aquesta pel·lícula en versió original subtitulada als cinemes Girona.

Text: Mar Armengol
Imatges: 20 ans d'écart (David Moreau, 2013)

‘The Wolf of Wall Street’: has de dur corbata a la jungla

theres-a-free-screening-of-the-wolf-of-wall-street-near-goldman-sachs-tomorrow-night

Un jove yuppie arriba a Wall Street amb l’objectiu de convertir-se en un sensat home d’èxit però descobreix que la bona fe no té cabuda en aquesta carrera de rates y decideix elevar el concepte de cobdícia, típica de l’univers financer, al d’un festival orgiàstic on la cocaina substitueix el confeti. La seva estratègia? Saber vendre molt bé accions sense valor, anomenades penny cent, a tot aquell que aguanti més de tres minuts escoltant-lo a través del telèfon.  Així va ser com el broker Jordan Belfort va enlairar-se a finals de la dècada dels ’80 a l’estratosfera de la disbauxa per acabar estavellant-se, víctima de la seva gana pels diners, les drogues, el sexe i, en definitiva, el poder.

img6

Belfort de fet ho venia tot tan bé que fins i tot la seva autobiografia, en la què es basa The Wolf of Wall Street, va enlluernar l’ambiciós Leonardo DiCaprio, qui es va entregar sense embuts a interpretar aquest “Calígula”, com ell l’anomena, sota les ordres de Martin Scorsese, cosa que no és casualitat: el direcror va convertir DiCaprio en un actor adult – recordem The Aviator (2004) o The Departed (2006) -, en consonància amb el seu cinema, bandera dels anys ’70 i injustament oblidat avui en dia. The Wolf of Wall Street, amb les seves tres hores de durada, recupera aquest cinema ja que rere el frenesí, les escenes pornogràfiques i el deliri psicotròpic, hi ha una denúncia de l’estil amoral de fer negocis que en últimes instàncies acabaria per desequilibrar el sistema fa pocs anys. El capitalisme salvatge en la seva màxima expressió es revela en aquest film i es personifica en DiCaprio, transfigurat en un “llop” amb corbata – aquest malnom es deu al perfil de Belfort publicat a la revista Forbes el ’91 -, que s’exposa davant nostre com mai ho havia fet, amb sobredosi inclosa. Lluny han quedat en Gatsby o el Jack que feia volar la Rose a Titanic - la paròdia d’aquesta escena amb Jonah Hill, coprotagonista a The Wolf…, és tota una declaració d’intencions -; aquí tenim un masclista drogaddicte disposat a no deixar que res ni ningú s’interposi entre ell i el suculent capital pel qual udola.

Leonardo-DiCaprio-and-Jonah-Hill-in-The-Wolf-of-Wall-Street-2013

Però el crim de Belfort va tenir càstig i quan es trobava a la seva cúspide, irremeiablement va caure. Sorprèn que arrel d’aquesta pel·lícula tan intensa DiCaprio es fes amb el Globus d’Or al millor actor de comèdia el passat gener si es considera que, malgrat que hi hagi escenes coronades per l’humor negre, la història és real i les seves víctimes – on s’inclouen tant els estafats anònims com la família de Belfort – també ho van ser. Ara que s’acosten els Oscars caldrà veure si l’Acadèmia per fi premia DiCaprio amb el guardó que tant de temps porta reivindicant o bé si serà tan insensata com el propi Belfort.

Text: Mar Armengol
Imatges: The Wolf of Wall Street (Martin Scorsese, 2013)

Post Navigation

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

%d bloggers like this: