Literatura al cinema: ‘En la casa’ i ‘Ruby Sparks’

Mar Armengol

Recentment, he tingut ocasió de veure dues pel·lícules, En la casa i Ruby Sparks, que em van cridar l’atenció des del primer moment per una qüestió: totes dues s’articulen a partir d’una reflexió literària, tot i provenir d’àmbits cinematogràfics tan dispars com França – on es va rodar la inquietant i hipnòtica En la casa , dirigida per François Ozon – i Hollywood – lloc de producció de la tragicomèdia romàntica Ruby Sparks, ideada per Zoe Kazan -.

La primera és la què més em va atrapar ja que fuig del típic glamour nord-americà per presentar-nos una situació ben particular: la d’un jove, en Claude, que mostra el seu talent a partir dels prosaics exercicis de redacció que li encarrega el seu professor, en Germain, un escriptor frustrat que anhela trobar l’espurna de la creativitat entre els seus alumnes. El cas, però, és que les redaccions en les què el jove basa els seus escrits són vivències reals: en Claude ha aconseguit entrar en una casa “normal, de classe mitjana”, la d’un amic de la mateixa classe, tot un repte assolit tenint en compte que ell té el desig d’escapar de la seva vida, menys afortunada. Malgrat que aquesta intromissió en la intimitat d’una família real suposi un dilema ètic per al professor, acaba tan “enganxat” a aquests escrits que consenteix que el noi faci tot l’imprescindible per aconseguir una “bona història”, encara que això comporti conseqüències desemesurades. La reflexió sobre la literatura és més que evident: podem explicar una història realista des d’una perspectiva objectiva o asèptica? Segons Juan Mayorga, l’autor de l’obra en què es basa el film, i François Ozon, el director de la pel·lícula, és impossible.

L’altra pel·lícula, Ruby Sparks, neix de la imaginació de Zoe Kazan, la néta del cèlebre director de dubtosa moralitat, qui trasllada a la gran pantalla una història ben original: un jove escriptor, que va patir l’èxit de la seva novel·la quan era molt més jove, es troba col·lapsat i aïllat de la vida social. En un ambient tan saturat, el protagonista comença a somniar amb la noia ideal i, encoratjat pel seu psicoanalista, trasllada les seves visions sobre el paper. I així, de cop i volta, de la seva màquina d’escriure surt la Ruby, la xicota ideal que fa tot allò que ell escriu. El “problema” es presenta quan ell vol ser condescendent i deixa de redactar el guió de la seva enamorada, perquè, essent posseïdora de la seva llibertat, comença a veure els defectes del seu creador i se sent temptada d’abandoonar-lo. Finalment, la decisió serà ben complicada: tenir una nòvia ideal mancada de voluntat o patir les penúries de la vida quotidinana? Aquí l’experiment literari, que començava molt bé, es converteix en la típica reflexió sobre “el guió de la teva vida l’has d’escriure tu mateix”, una cosa ben certa i maca a nivell ètic però que decep als qui esperàvem un joc de ficció més interessant.

‘Lola Versus’: una relectura de Bridget Jones?

Mar Armengol

El dimecres vaig experimentar un fet privilegiat: estrenar un DVD del videoclub. Del Boom Video, per ser més exactes. Es tractava de Lola Versus, una pel·lícula que no vaig poder anar a veure al cinema perquè va durar menys de dos telenotícies en cartellera. Crec que tinc predilecció per aquesta mena de pel·lícules. L’argument de Lola Versus se centra en una jove de 29 anys, la Lola (a qui dóna vida Greta Gerwig, la mussa indie que també encapçala el repartiment de Damsels in Distress), que és abandonada pel seu “ideal” xicot, en Luke, poc abans de la seva boda. A partir d’aquí, totes les inseguretats de la Lola s’accentuen i la porten a perdre el rumb de la seva vida – s’enfada amb els amics, es fa un embolic amb les seves noves relacions, és incapç de desenvolupar la seva tesi sobre el silenci en la poesia… -. La Lola però ens cau simpàtica: té aquella mena de carisma resultant d’una barreja del sentiment pietós que genera en l’espectador i de la gràcia de les circumstàncies que protagonitza, que van des d’intentar ballar en una barra d’un club de mala mort a no saber fer més de dues passes seguides en tacons. En molts aspectes és tan maldestre com Bridget Jones – impulsiva, golafre, ultrasensible… -, però d’altra banda aquesta pel·lícula, que parla sobre la importància d’escoltar el silenci per saber què és el què necessitem i no allò que volem, està molt influenciada per l’estela de la sèrie Girls, tant en l’estètica general, molt indie, com en el caràcter “antiglamurós” – més radical que el de Jones, m’atreviria a dir – de la protagonista, tot i que Gerwig és més elegant que Dunham, tot sigui dit.

Ja n’hi ha prou del tema ‘I, my, me’!

Un dels punts forts de la pel·lícula és el sentit de l’humor amb què s’aborden els conflictes infinits de la Lola amb sí mateixa i per extensió amb la resta de l’Univers, però no obstant els responsables del film sembla que ens diguin: “espectadors, sabem que sabeu que aquesta és una comèdia romàntica més, amb una impostura indie afegida gràcies als actors i al vestuari, així que anirem al gra i us oferirem un patchwork de situacions divertides sense aprofundir gaire en la resta dels personatges”. Aquesta és una pel·lícula tan egocèntrica que només la Lola evoluciona – cap a un camí positiu, cosa que era d’esperar -.

La importància d’escriure el seu diari 

Hagués estat interessant conèixer més en profunditat els conflictes interiors d’en Luke; de l’Alice, la millor amiga de la Lola que no té gens d’autoestima, o del “bon jan” d’en Henry, un roquer amb el cor molt tendre… Es dóna per sentat que ells no poden mostrar-se tal i com són perquè potser no són interessants (que sí que ho són!) i perquè la Lola és el centre del món. Aquesta perspectiva no s’hauria d’imposar de manera tant evident; seria més just deixar que triéssim si volem ser còmplices dels personatges secundaris en la seva voluntat d’ajudar la Lola o bé, com és el cas irremeiablement, si preferim compartir les emocions de la protagonista i veure a través dels seus ulls. El resultat: una certa inconsistència, la veritat. Però no tot és negatiu: a diferència de la majoria de comèdies romàntiques, aquí el happy ending no passa per una boda o l’arribada d’un príncep blau, com sí succeeix amb la història aparentment revolucionària de Bridget Jones. És un spoiler, ho sé, però si us interessa la història més enllà de la seva seqüència lineal valorareu que la Lola apreciï finalment poder sentir el silenci enmig d’una tempesta per escriure la seva història.

El dia que vaig descobrir ‘The Key of Awesome’

Mar Armengol

Tots hem acabat mirant vídeos de YouTube que no buscàvem per culpa de la secció de clips relacionats… Així vaig acabar jo veient el videoclip de la cançó 22 de Taylor Swift tot i no ser en absolut seguidora del seu estil “teen pop country” – m’agradaria poder recordar la cadena de videoclips que havia vist prèviament abans d’arribar a aquest…¿De Bon Jovi a Florence & The Machine i aleshores més cantants actuals femenines…? -. Vaig sentir tanta curiositat arran del títol – perquè jo ben aviat faré els 22 – que no vaig poder evitar reproduir-lo. I no era tan dramàtic… Només es passava de voltes en matèria d’ingenuïtat, roba, maquillatge i pentinats ideals i moments idíl·lics, representatius de l’espectre jove més esnob i estereotipat que no s’ha de preocupar per res més que per divertir-se. Després de recuperar-me, vaig fixar-me que en resposta a aquest vídeo hi havia una delirant versió “alternativa”, anomenada 32, protagonitzada per Elaine Moran, una de les presentadores del canal d’entreteniment nord-americà a YouTube Fuse, on totes i cadascuna de les “súper ideals” escenes de 22 es traduïen ridículament a la prosaica vida d’una soltera de 32 anys aficionada al vi i al formatge, i molt autèntica…!

Però un cop entres en la roda de les paròdies de videoclips pop a YouTube corres el perill de no sortir-ne en molta estona… Així és com em vaig fer-me seguidora dels vídeos de The Key of Awesome, el programa de paròdies que s’inclou en el canal de YouTube Barely Political. El primer clip seu que vaig veure parodiava el ratllat We Are Never Ever Getting Back Together, cantat també per la fan més famosa dels One Direction. Només us diré que mai pensava que algú pogués convertir l’adorable Swift en una cosina germana del Gollum. Tot i així, em va sorprendre més encara la paròdia del Die Young, de la “rebel” Ke$ha, on la noia dolenta reflexionava sobre si realment havia de seguir pel lucratiu mal camí o retirar-se a la calma de casa seva per llegir a Proust…Per cert, les paròdies de la manera de parlar de Kristen Stewart es mereixeran un post a part.

Sense més preàmbuls, us deixo amb aquestes magnífiques paròdies- recomano mirar primer la versió original -:

Taylor Swift -22  

Ke$ha – Die Young

‘Tiny Furniture’: el món de Lena Dunham a la gran pantalla

Mar Armengol

La manera com l’univers femení – el més jove, sobretot – es retrata a la pantalla ha canviat dràsticament d’ençà que Lena Dunham (Nova York, 1986) ha saltat a la fama definitivament amb la sèrie de la productora HBO, Girls. Gràcies a la seva aportació, ara la vessant més convencional de la representació femenina – que sempre havia mostrat un model juvenil estilitzat en tots els seus aspectes – conviu amb l’aire rebel i desenfadat de Dunham i companyia, que es mostren desinhibidament a la pantalla, trencant els esquemes tant de les talles com d’allò políticament correcte. Els conflictes universals de la joventut – tot sovint duts als extrems – es transmeten a partir del particular univers d’aquesta jove creadora que ha aterrat amb força en el món de l’espectacle i que, si tot segueix com ara, es quedarà força temps. De totes maneres, no tot són flors i violes per a la guanyadora de dos Globus d’Or; també hi ha veus crítiques. I és cert que rere l’univers de Girls, que pretén retratar una generació, podem entreveure també un bri de discurs elitista, perquè tot sovint les preocupacions neuròtiques de la protagonista relatives a la seva vida ‘sociosexual’ devoren minuts de pantalla en detriment de mostrar un espectre més ampli, més enllà de la frivolitat de Manhattan o Brooklyn, on la situació dels joves és molt més dura.

Font: cinemadautor.cat

Tot i així, el tarannà trencador de Dunham atrapa: l’autora es riu de sí mateixa i genera una autocrítica amb la què posa de manifest com la majoria d’edat no s’assoleix màgicament arribats els 18 (o els 21) sinó que s’ha de treballar. Tiny Furniture,  que va ser projectada el passat novembre al festival REC de Tarragona, es presenta el proper dia 30 en el Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona – que dura fins el proper dia 2 – com l’avantsala de Girls, on podem veure els trets diferencials de Dunham i de la seva sèrie: predomini del diàleg sobre l’acció, situacions satíriques i personatges, en ocasions, hiperrealistes que giren al voltant d’una antiheroína que ens diu que no tot el què veiem a la tele és ideal i perfecte.

 

Sant Jordi és una diada; la lectura, un hàbit

Text i fotos: Mar Armengol

Avui els carrers, les xarxes socials, les televisions i la nostra missatgeria instantània han anat plens de roses i de llibres. El sector editorial segurament obtindrà proporcionalment més beneficis avui que la resta de l’any en vendes de llibres, cosa que per una banda és afavoridora en temps de crisi però per l’altra ens ha de fer pensar en si realment comprem llibres perquè és Sant Jordi o perquè realment ens apassiona la lectura. Jo em considero des de petita una lectora – formo part de la generació Harry Potter, i amb molt d’orgull! -, però d’altra banda admeto que durant el curs em costa bastant concentrar-me per gaudir d’una bona lectura – no deixo d’intentar-ho, però! -. De manera que des d’aquest humil i independent racó us convido a fer-vos més lectors habituals que no pas compradors. En aquest sentit, qualsevol dia pot ser Sant Jordi. I per completar l’apartat visual d’aquest post, us deixo algunes coloristes imatges del dia de la rosa i el llibre:

 

El Dia de les Tendes de Discs: reivindicar una manera de comprar i de gaudir de la música

Text i fotos: Mar Armengol

Avui se celebra el Dia de les Tendes de Discs, que reivindica el valor d’aquestes botigues i que ens convida a redescobrir el seu encant. És innegable que el format digital va arribar ja farà uns anys per quedar-se i que tots hem acabat optant, en major o menor mesura, per la comoditat de compiladors de música com l’iPod o models similars. No obstant, hem de triar sempre? Hem de desterrar el tocadiscs, el walkman o els cassettes només perquè també escoltem música en format digital? No té per què; cadascú és amo de les seves decissions en aquest sentit i, el què és més evident, tots apreciem tenir materialment aquell àlbum que ha format part de la nostra vida des de petits o bé aquell descobriment que ens ha fet veure el panorama musical actual amb bons ulls – personalment jo sempre he apostat més per les belles glòries rockeres, el R&B i el soul, però també estic enamorada del so de Foster the People i de Florence&The Machine, per exemple -.

Seguint aquest enllaç podeu visitar la programació d’aquesta festa de la música a Barcelona. I a continuació us deixo una petita mostra de la col·lecció de cassettes que tenim a casa elaborada pel meu pare desde els anys ’80 aproximadament, així com dels seus vinils, que jo també aprofito per escoltar en un peculiar tocadiscs de la marca Lauson. Aquest aparell transforma la música en format mp3 per tal de conservar una còpia de seguretat digital – tot i que escoltar el vinil ‘en directe’ no té preu! -.

Més enllà del Gran Gatsby

Text i foto: Mar Armengol

A mitjans del mes de maig arribarà a la gran pantalla l’adaptació que l’histriònic i entranyable Baz Luhrmann – director de la mítica Moulin Rouge! – ha fet del clàssic modern nordamericà El Gran Gatsby, escrit per una de les icones de la “generació perduda”, Francis S. Fitzgerald. Tinc tantes ganes de veure’n l’adaptació que cada vegada més rellegeixo els paràgrafs que més m’agraden de la novel·la, per refrescar la memòria. El Gran Gatsby per a mi és un conte per a adults, perquè té un ritme trepidant – la història pràcticament no té passatges ‘lànguids’ -; és un xic naïf, com van ser els bojos anys ’20; i, sobretot, perquè explica una història d’amor amb ‘moraleja’ – aquest concepte escrit en castellà em resulta més divertit –.

Però ja parlaré més en profunditat d’aquest tema quan s’estreni la pel·lícula. Perquè precisament avui estreno una nova modalitat d’article en aquest blog que es basa en el “resum d’una obra per paràgrafs” (concretament, dels què més m’han sorprès). En aquest cas he triat Hermosos y malditos (The Beautiful and The Damned), escrita també per Francis S. Fitzgerald als anys 20. El motiu? És una obra que contrasta moltíssim amb El Gran Gatsby, però no per això vull dir que sigui menys interessant. Mentre que la història d’en Gatsby i la Daisy ens fa somniar a través dels flaixos més intenosos de las seva curta aventura, la de l’Anthony i la Gloria ens recorda que no madurar a temps pot comportar conseqüències catastròfiques a llarg termini. Amb aquesta obra, Fitzgerald retrata la cara “B” o els efectes secundaris de la jazz age. És una novel·la colpidora i, en el fons, atemporal, que relata estats d’ànims, sensacions i impressions universals sobre l’entrada dels joves a la vida adulta. A continuació podeu llegir la meva tria de paràgrafs – els he transcrit en castellà, ja que vaig llegir el llibre en aquest idioma en l’edició de butxaca d’Alianza Editorial -, que demostren com l’esperit juvenil dels protagonistes s’ensopeix a mesura el brot de la desídia vital que duen a dins surt poc a poc a la superfície, i ni tan sols ja l’alcohol i les disbauxes esdevenen suficients per ofegar-la:

“(…) seguiría siendo Anthony Patch, no el simple retrato de un hombre, sino el poseedor de una personalidad dinámica y claramente delineada, un individuo obstinado, desdeñoso, que funcionaba de dentro afuera; un hombre consciente de que no puede haber honor, pero sin dejar por ello de ser honorable; al tanto de las ambigüedades de la intrepidez y, sin embargo, valeroso.”

“Un beso así… era como una flor apretada contra su rostro, algo indescriptible, difícilmente recordable; como si su belleza produjera emanaciones que se detenían de manera transitoria para disolverse enseguida sobre su corazón.”

“Así es como se va forjando la intimidad. Uno entrega primero su mejor retrato, un producto resplandeciente y muy bien acabado, retocado con fanfarronadas, falsedades y sentido del humor. Luego se necesitan más detalles y entonces se pinta un segundo retrato, y luego un tercero…”

“Anthony se dejó caer, apático, en una silla, mentalmente cansado…, cansado de nada y de todo; cansado del peso del mundo que no había elegido nunca tener que soportar (…) La suya era una de esas personalidades que, a pesar de una gran abundancia de palabras, resultan incapaces de expresarse; Anthony parecía haber heredado tan sólo la vasta tradición del fracaso humano…, eso, y la conciencia de la muerte.”

“Se había mostrado del todo ineficaz con sus anhelos de dejarse arrastrar y de soñar; nadie se dejaba arrastrar si no era para que se lo llevara un remolino, y nadie soñaba excepto para que sus sueños se convirtieran en absurdas pesadillas de indecisión y remordimiento.”

“ –Cambian – dijo Gloria –. Todas las cualidades que no se usan en la vida diaria se llenan de telarañas.

- La última cosa que me dijo – dijo Anthony – fue que iba a trabajar hasta conseguir olvidarse de que no existe nada por lo que merezca la pena trabajar.”

Àngel Gonázelz Llàcer: una manera de viure l’Art

Text, vídeo i fotos: Mar Armengol

Des d’ahir i fins el dia 24 d’aquest mes podeu veure la nova obra de l’artista Àngel González Llàcer a la Galeria Comas (Passeig de Gràcia, 114), on els colors vius i els paisatges configuren un camí de figuració on també s’aprecien matisos abstractes, característics de la seva obra prèvia.

L’Àngel tenia moltes raons per dedicar la seva vida a l’Art: prové d’una família d’artistes, cosa que va ser una influència positiva per a ell, però la principal és la passió que sent per la seva professió, que, de fet, és una manera de viure. La introspecció, el món que l’envolta i el desig per inspirar altres persones, així com altres artistes el van fer tenir curiositat per aquest món són algunes de les idees clau que es relaten en aquest vídeo, que vaig realitzar per a una assignatura que he cursat recentment a la carrera de Periodisme (UPF), a càrrec de la periodista Eva Domínguez.

Doneu un cop d’ull al taller de l’artista: 

‘Anna Karenina’, de Joe Writght: poesia visual a través d’un clàssic rus

Mar Armengol

Joe Wright ha portat a la gran pantalla la tràgica història escrita per Tolstoi que transcorre en la crua i desequilibradament opulenta Rússia tsarista. Anna Kernina, a qui dóna vida una elegantíssima Keira Knightley, casada des de molt jove amb un respectable però insuls home de la política, Alexei Karenin – interpretat per en Jude Law que, sorpresa!, ja no és gens atractiu – s’enamora perdudament del jove i atrevit Comte Vronsky, a qui dóna vida Aaron Johnson. Les conseqüències de la seva aventura per una banda comporten el trencament dels rígids esquemes de la societat de l’època i per l’altra fan que Anna conegui l’amor, malgrat que el destí auguri molts patiments per a ella.

Un clàssic

Paral·lelament a la trama principal, els altres personatges de la història – cal esmentar un grassonet Matthew Macfadyen, que poc s’assembla al Sr. Darcy de Pride and Prejudice (Joe Wright, 2005) i que interpreta al germà de Karenina – també ajuden a traçar un mapa de la societat russa de l’època, mostrant tant les facetes més vils com les més humanes. Parlem de Rússia en aquest cas, però la vigència d’un clàssic es valora per la universalitat dels valors i idees que reflecteix i el patchwork de maneres de fer i de pensar que ens mostra Tolstoi en darrera instància esdevé comú a la majoria de societats i èpoques, deixant de banda el context puntual en què se situa l’obra.

Hipnotisme

Com a espectadors, vivim el deliri dels protagonistes a través d’escenes supèrbies on destaquen la brillant interpretació de Keira Knightley en el rol protagonista – m’atreviria a dir que la mussa del director – i una fotografia que atrapa i que ens fa seguir atents quan, poc abans del final, el ritme decau una mica – per esmentar alguna pega, a més del bigoti de Vronsky, perquè realment en les pel·lícules de Wright és difícil trobar-ne –. També es remarcable el vestuari, que va guanyar l’Oscar aquest any. Pel que fa als decorats, s’alternen localitzacions reals amb un grandiós teatre on tots els actors es mouen amb gràcia i naturalitat i on se succeeixen espectaculars escenes, com ara una carrera de cavalls o el joc dels nens en un prat que sembla haver crescut sobre la fusta d’un escenari. Un gran joc visual que explicita el teatre en què tot sovint es converteix la vida.

Font: YouTube- Canal de Trailers y Estrenos. Podeu consultar a Trailers y Estrenos les darreres novetats de la cartellera

Podeu donar un cop dull a E·Cartelera i saber ràpidament els cinemes on es projecta aquesta pel·lícula. 

‘¡Rompe Ralph!’: quan Disney sembla Pixar

Mar Armengol

A l’agost ja vaig comentar que Brave no estava a l’alçada de Pixar, el gegant de l’animació que tendeix a explicar històries inoblidables com les de Toy Story o Up. Potser la Mèrida, la princesa rebel, despuntava entre els anacròniques damisel·les de la factoria d’en Mickey Mouse, però l’argument era tan convencional com el de qualsevol pel·lícula de Disney. Després d’haver vist ¡Rompe Ralph!, que no és de Disney Pixar, sinó de Disney a seques, estic desconcertada perquè aquesta pel·lícula sí que sembla pertànyer als millors temps de Pixar!

En primer lloc, per la història: un personatge de videojocs, en Ralph, que fa sempre de malvat, s’obsessiona per canviar la seva estrella i esdevenir el protagonista, ja que porta 30 anys atrapat en una rutina gens agraïda. És fàcil llegir entre les línies d’aquesta història en aparença infantil una lliçó vital que fa somriure els adults, una marca de la casa Pixar.

En segon lloc, pels personatges: en Ralph és tan adorable com el gegant Sulley de Monstruos S.A. I la companya d’aventures d’en Ralph, la pilot de carreres Vanellope, em recorda moltíssim a l’entranyable Boo, la petita amiga humana d’en Sully. Gràcies a la Vanellope, que en realitat té més problemes al seu videojoc que el propi protagonista, en Ralph descobreix la veritable amistat i un motiu real per ser un heroi, més enllà del seu anhel pel reconeixement (d’acord, aquesta súper moral és compartida per Disney i Pixar).

I en tercer lloc, pel marc de la història: es desenvolupa en un saló recreatiu on, a la nit, els personatges fan les seves vides sense que els humans se n’adonin (algú està pensant, encertadament, en Toy Story?). A més, hi ha una certa nostàlgia en el videojoc vintage d’en Ralph que també recorda a la que desperta el vaquer Woody. Dit això, tal vegada les etiquetes (prejudicis) de “Disney” o “Pixar” quedin curtes ara mateix i tot es redueixi a una cosa més simple: la qualitat de la pel·lícula.